NOTES PER A LA HISTÒRIA DE L’ANARQUISME I EL SINDICALISME A GAVÀ (1868-1939)

per

Josep Campmany i Guillot

Gavà, juliol del 1995


Aquest opuscle s’ha acabat d’imprimir en xerocòpia per

compte de l’'autor el 15 d’agost del 1995 a Gavà.


La tirada d’aquesta edició és de 100 exemplars numerats en venda

a la llibreria “Arc Voltaic”, al c/ de sant Joan núm. 1, de Gavà.

INDEX


INDEX

1. Introducció: la pluralitat de les esquerres

2. Els precedents de l’anarquisme i del sindicalisme gavanencs (1868-1918)

3. Introducció de l’anarcosindicalisme a Gavà (1919-1931)

4. Sindicats lliures versus sindiact únic a Gavà (1929-1931)

5. La reorganització de la CNT i el predomini de la FAI (1931-1933)

6. La pugna de la CNT amb els sindicats d’oposició (1933-1934)

7. L'’auge de l'’Aliança Obrera i la repressió de la CNT (1934)

8. El bienni negre i la represa (1934-1936)

9. La revolució de juliol (1936-1937)

10. Els fets de maig del 1937 a Gavà

11. Conclusió


1. INTRODUCCIÓ: LA PLURALITAT DE LES ESQUERRES.

Podríem qualificar d’esquerres aquelles ideologies que tenen com a finalitat l’establiment d’una societat igualitària, entesa com aquella on totes les diferències individuals (socials, econòmiques, culturals) queden minimitzades.

Des de la Revolució Francesa, que és quan hom comença a parlar d’esquerres, han quallat una sèrie d’ideologies que l’han feta immensament rica i plural. Tant és així que, qui gosi reclamar el monopoli de l’esquerra per a la seva ideologia, cau en una dinàmica sectària que, d’esquerres, ben poca cosa en té.

Sense ànim d’exhaustivitat, repassarem les principals tendències ideològiques històriques dins les esquerres. Bàsicament, el republicanisme, el socialisme, l’anarquisme, i el comunisme. Esmentarem també els seus mètodes principals: l’acció revolucionària, l’acció política i l’acció sindical.

Al llarg del treball, anomenarem republicanisme les ideologies, bàsicament reformistes, que creuen que l’establiment d’una societat igualitària mitjançant l’establiment d’un règim democràtic (un home, un vot), l’elaboració democràtica de les lleis, el seu imperi separat de l’executiu i legislatiu, i l’educació i participació dels l’individus en el govern de la societat. Tot i que llurs orígens són revolucionaris (1789 a França, 1843 a Catalunya, 1868 a Espanya...), creu en l’acció política, el cooperativisme i el sindicalisme societari (acció educativa de societats obreres o ateneus) com a mètode.

El socialisme, en canvi, tot i partir de la base republicana, no la creu suficient. Afirma que les desigualtats socials es redueixen a desigualtats econòmiques, i per tant llur causa és l’existència del capital. L’objectiu socialista és l’abolició del capitalisme, mitjançant la presa de l’estat per la classe obrera i l’estatalització dels mitjans productius. La metodologia és bàsicament l’acció política i sindical. Propugnen un partit polític orgànicament fort. En privilegiar el terreny econòmic com a front de lluita contra les desigualtats, els socialistes tenen també una especial vocació per la creació de sindicats forts subordinats al partit.

L’anarquisme, malgrat incorporar l’anàlisi econòmica socialista, no creu en la funcionalitat de l’Estat. Considera que l’arrel de les desigualtats és l’existència d’un poder constituït. L’establiment d’una societat igualitària es realitzaria mitjançant la destrucció de l’Estat i del Capital. La participació política o el sindicalisme purament econòmic suposen l’acceptació tàcita de l’Estat i del Capital, i per això són refusats. L’objectiu és la creació d’una nova societat comunitarista, sense poders constituïts, on a cada individu se li doni segons les seves necessitats, mitjançant l’exercici lliure de la solidaritat. Els mètodes per arribar a la nova societat serien el sindicalisme com a aprenentatge de la solidaritat (anarcosindicalisme) i l’acció revolucionària (aixecaments populars, atemptats terroristes) contra el Capital i l’Estat.

Finalment, el comunisme tampoc creu en la viabilitat de l’Estat capitalista, i no creu en la participació democràtica com a mètode d’assolir el poder, però també veu impossible l’existència d’una societat igualitària sense un poder constituït que vetlli per aquesta igualtat. La seva estratègia passa per la presa del poder revolucionària i la transformació de l’estat en una dictadura del proletariat. L’acció sindical i política només s’accepta de forma circumstancial, per tal d’assolir cotes de poder des d’on dirigir la revolució quan aquesta es produeixi.

Tenim doncs dos eixos dialèctics entre estratègies que separen les quatre opcions polítiques: la dialèctica entre acció política i acció revolucionària (que separa republicans i socialistes d’anarquistes i comunistes) i la dialèctica entre sotmetiment de l’Estat a l’individu i sotmetiment de l’individu a l’Estat (que separa republicans i anarquistes de socialistes i comunistes).

Òbviament, cap dels partits o grups polítics actuals coincideix purament amb les ideologies que acabem de sintetitzar. El comunisme tal com l’hem definit, per exemple, pràcticament ha desaparegut de tot el món després de la caiguda del teló d’acer. Socialisme i republicanisme sovint s’han confós entre ells, o han derivat cap a liberalismes més o menys disfressats, mentre que l’anarquisme no genera, avui per avui, una organització de solidesa indiscutible, com fou la FAI d’altres temps. Amb la classificació precedent, simplement he tractat d’establir les definicions amb les quals he treballat.


2. ELS PRECEDENTS DE L’ANARQUISME I DEL SINDICALISME GAVANENCS (1868-1918).

L’anarquisme arrela a Catalunya amb la revolució del 1868, i el restabliment dels drets de reunió, associació i sindicació obrera. A casa nostra, i sobretot a partir del 1869, força societats obreres abracen aquests ideals, bàsicament l’apoliticisme. El 1870 es creava la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, lligada a la Primera Internacional (AIT). Són els anys en què l’anarquisme internacional s’organitza amb els ulls posats en la Commune de París.[1]

Ara bé, aquest obrerisme apolític lligat a la Primera Internacional era bàsicament industrial, i per tant urbà. Però al conjunt del país, i fins i tot en alguns nuclis urbans, l’obrerisme català majoritari donà suport al Partit Republicà Democràtic Federal d’en Pi i Margall, durant tot el sexenni democràtic (1868-74) i sobretot amb l’adveniment de la Primera República, el 1873. Val a dir, però, que tant en l’estructura (basada en una munió de casals, ateneus i centres molt sovint inconnexos i sobirans enfront un comitè central orgànicament molt dèbil) com en la ideologia (la idea d’una societat futura basada en el pacte entre individus lliures), els federals tenien notòries arrels llibertàries, tant i més quan el seu fundador, en Francesc Pi i Margall, havia estat l’introductor i traductor de Proudhom a casa nostra. I també l’anarquisme tenia com a principis bàsics el federalisme i l’autonomisme de les entitats constituents de la Confederació. Al camp, l’acció conjunta entre revolucionaris federals i anarquistes era molt usual.

A Gavà, per exemple, l’estiu del 1867, s’havien format partides de guerrillers que s’havien enfrontat a l’exèrcit governamental. I la conjuntura de setembre del 1868 es caracteritza per la praxi revolucionària, quan els pagesos sense terres ocuparen els camps que un dels majors terratinents barcelonins del terme (Carreras) tenia a les Marines, tot destruint i barrejant les fites que delimitaven les seves propietats.[2] Aquests camps foren repartits per la Junta Revolucionària de Gavà entre els vilatans que no eren propietaris de terres. No cal dir que la restauració borbònica del 1874, i els llargs anys de sistema electoral censitari, intervencionisme governamental i poder conservador acabaren amb aquesta primigènia experiència d’ocupació.

No fou fins el 1891, a partir de l’establiment del sufragi universal, quan de nou les opcions antigovernamentals tragueren el cap. Si en les eleccions generals del 1886 els federals només obtenien un 8% a Gavà, en canvi el 1893 aquest percentatge pujava al 33%,[3] i encara el 1895, després d’unes disputades eleccions (11 de maig), aconseguien l’alcaldia, amb el suport d’una candidatura anti- caciquista de caràcter regionalista-conservador.

El ressorgiment del republicanisme federal gavanenc anava lligat a la crisi agrícola provocada per la plaga de la fil loxera, que deixà molts pagesos sense feina i provocà greus disturbis a les comarques agrícoles. El 1891 es constituïa a Vilafranca la Federació d’Obrers Agrícoles de la Regió Espanyola, amb gran implantació al Penedès i comarques veïnes, i antecessora dels movimens sindicals agraris rabassaires dels anys vint.[4] No en tenim dades documentals, però a la llum de l’avenç electoral federal, és molt probable que els jornalers i parcers gavanencs participessin sindicalment en aquest ampli moviment d’agitació i organització obrera.

Arribats en aquest punt, però, cal puntualitzar les diferències entre el sindicalisme agrari d’arrels federalistes i l’anarquisme. Mentre que els sindicalistes republicans agraris no rebutjaven l’Estat, sinó que creien en la seva utilitat com a eina de correcció dels problemes socials, en canvi l’anarquisme considerava l’Estat una entitat a combatre, a abolir. A més, el sindicalisme agrari reclamava bàsicament la terra per a qui la treballa, i per tant no discutia en darrer terme el dret a la propietat, com feia l’anarquisme. D’altra banda, la diferència entre republicans i anarquistes era òbvia: A la utopia d’assolir la igualtat social mitjançant la democràcia, la justícia, i el pacte entre els individus lliures, tot propugnant una organització molt detallada dels diferents poders i administracions (el federalisme), l’anarquisme oposava la utopia de la societat comunalista, on l’individu lliure conviu en una situació d’igualtat i on la propietat, i per tant el capitalisme, han desaparegut per sempre.

Aquesta oposició farà que, malgrat que la Federació d’Obrers Agrícoles sembli lligada en els seus inicis a l’anarquisme,[5] al final tots els movinents sindicals agraris catalans acabin més o menys lligats al republicanisme, i seran titllats de petit-burgesos pels moviments anarquistes. Ho observarem també al nostre poble quan, en una data incerta entre el 1904 i el 1916 es fundi el Sindicat Agrícola de Gavà, una cooperativa pagesa de caràcter fonamentalment comercialitzador,[6] i que estarà lligat al llarg de la major part de la seva vida, fins el 1939, al republicanisme gavanenc (el Centre Federalista de Gavà (1904), vinculat al Partit Republicà Democràtic Federal,[7] a principis de segle, i Esquerra Republicana de Catalunya en la dècada dels anys 1930 al 1940).[8]


3. INTRODUCCIÓ DE L'’ANARCOSINDICALISME A GAVÀ (1919-1931).

La CNT va ser fundada el setembre del 1911 a Barcelona, en base a la simbiosi d’una ideologia (l’anarquisme) amb una estratègia (el sindicalisme). La CNT naixia així anarcosindicalista, en un moment en què es qüestionava l’eficàcia de les tàctiques revolucionàries (bàsicament terroristes) que els grups llibertaris havien utilitzat amb profusió des de finals del segle XIX.[9]

Pocs mesos després de fundar-se, la CNT va ser il legalitzada fins el març del 1913, i poc després entre els primers d’agost del 1913 i principis de març del 1914, i encara no va poder impulsar una reorganització general fins al congrés de Sants, el juny-juliol del 1918, en què es consolidà la Confederació Regional del Treball de Catalunya, dins l’organigrama de la CNT.[10]

Ara bé, l’anarcosindicalisme necessita, per desenvolupar-se, de sindicats. En ser Gavà un poble sense indústria, els únics sindicats que s’hi podien formar eren els agrícoles. I ja hem vist que aquests estaven bàsicament lligats al republicanisme. Així doncs, no serà fins al 1917, data de l’establiment de Tallers Roca SA, que la CNT tindrà possibilitats d’establir-se a Gavà.[11] Aquest establiment es produí dos anys després, entre l’estiu del 1918 i l’hivern del 1919. Ho sabem perquè, en les actes del congrés de Sants del 1918, no apareix cap representant de Gavà,[12] mentre que en les del congrés estatal del desembre 1919, celebrat al Teatro de la Comedia de Madrid sí que n’hi ha un. Concretament, la memòria del congrés s’esmenta el Sindicat Únic de Treballadors de Gavà, amb 240 afiliats. El sindicat fou representat en el congrés estatal pel delegat del Comitè de la Federació Comarcal Obrera del Baix Llobregat de la CNT, Mateo Mariné, que també representava les federacions locals del Prat, Sant Boi, Sant Feliu, Vallirana, Martorell i Cervelló.[13]

Què havia passat entre mitjans del 1918 i finals del 1919 perquè el sindicat gavanenc assolís l’extraordinàra xifra de 240 afiliats?. En primer lloc cal esbrinar-ne la procedència. Està clar que no tots eren obrers de la Roca. Aquells anys, els empleats de la fundició no superaven la cinquantena. La resta havia de provenir, necessàriament, dels jornalers agrícoles. En efecte, durant la Primera Guerra Mundial, els camps del delta del Llobregat van viure un desenvolupament extraordinari. Tant els sindicats de pagesos mitjans propietaris (com el Sindicat Agrícola de Gavà, fundat com ja hem dit entre el 1904 i el 1916 i lligat al Centre Federalista de Gavà) o les unions patronals (la Unió d’Agricultors del Pla del Llobregat, fundada el 1912,[14] amb una forta participació dels propietaris gavanencs més importants, relacionats amb l’Ateneu Popular i propers a la Lliga Regionalista),[15] van abocar una gran part de la producció als mercats europeus, deficitaris a causa de la guerra.

Cada dia, trens sencers sortien del Baix Llobregat en direcció al port de Barcelona o a la frontera francesa. Un esforç productiu que requeria una mà d’obra considerable, i que provenia bàsicament de la immigració. Són els anys de l’arribada massiva de jornalers d’Olocau, al País Valencià, i la formació dels barris dels Rierals (1910) i Barceloneta (1910-1915).[16] El 1918, amb la fi de la guerra europea, molts d’aquests mercats es perderen. La conseqüència fou l’atur forçós de força immigrants, que es van veure obligats a trescar pel Garraf tot recollint espart per a espardenyes, o a anar a treballar a alguna de les fàbriques que començaven a instal lar-se a la resta de la comarca.

A més, s’entra en un espiral inflacionista que no queda compensat amb un augment paral lel dels salaris. Aquest estat de precarietat laboral, més encara, de penúria econòmica, va fer augmentar l’agitació obrera, al camp i a les ciutats. Un estat social que era l’adient perquè tingués èxit el punt 30è dels tractats al congrés de Sants, que feia referència a l’extensió de la CNT, especialment entre els obrers agrícoles.[17] Ben aviat s’inicià una campanya de captació de militants en tots els àmbits. A Gavà, l’estat d’agitació que hem esmentat sembla que es traduí en l’afiliació massiva al sindicat, únic organisme de resistència i lluita viable en aquells moments. A més, és l’època de més prestigi de la CNT, amb destacats dirigents com Salvador Seguí, el noi del sucre, i els èxits de les grans vagues confederals, com la de la Canadenca, de principis del 1919.

Així doncs, el Sindicat Únic de Treballadors de Gavà aplegava el 1919 alhora obrers industrials (bàsicament de la fàbrica Roca) i jornalers agrícoles (bàsicament valencians).

Però l’esclat sindical va durar poc. El novembre del 1920 la CNT era suspesa, i començava la repressió per part dels pistolers a sou de la patronal, amparats per un governador civil ultraconservador, Martínez Anido. A partir d’aleshores, a més, la conjuntura econòmica canvià, i la crisi començà a superar- se. Tot plegat desorganitzà el sindicat de Gavà, que si mantingué l’activitat ho féu de manera clandestina: no n’hem trobat la més mínima referència en el periòdic local «L’Aramprunyà», editat entre 1921 i 1923.

Amb la dictadura d’en Primo de Rivera, i malgrat que el Comitè Regional continuava la seva tasca de manera soterrada, i potser amb ell la resta de comitès locals, de cara enfora la CNT havia deixat de ser una eina vàlida per als interessos econòmics obrers immediats.


4. SINDICATS LLIURES VERSUS SINDICAT ÚNIC A GAVÀ (1929-1931).

Entre el 1923 i el 1930 es produeix el primer desplegament industrial de Gavà. A més de la Companyia Roca Radiadors, que s’amplia el 1929, s’hi instal len les manufactures Serra i Balet (1925), la fàbrica de Manufactures de la Seda (1928), la Companyia General d’Hules (1930), etc.[18] Una nova onada immigratòria, procedent de Múrcia i Andalusia, serà la mà d’obra barata emprada pels industrials i pagesos gavanencs. Molts havien arribat a Barcelona atrets per les obres de l’exposició universal del 1929. Nous barris, com Les Panes o Les Colomeres els absorbiran.

Mentrestant, els valencians havien adquirit un nou estatus (ja hi havia uns altres nouvinguts més recents que ells) amb la consolidació dels seus llocs de treball i la fundació de la Casa de València el 31 d’agost del 1930, amb 65 socis.[19] Des d’aleshores, la Casa de València es convertiria en una plataforma electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya,[20] i molts dels que el 1919 s’havien afiliat a la CNT no hi tornarien. Per això foren els darrers immigrants els que patiren de ple les conseqüències de la gran crisi del 1929, i els que consegüentment ingressaren en bloc en la reorganitzada CNT gavanenca.

Al final de la dictadura, l’any 1929, el descontentament obrer s’estenia. El règim dictatorial intentà d’atreure’s els obrers amb l’impuls d’alguns sindicats controlats per la patronal. Foren els Sindicats Lliures, dels quals a Gavà tinguérem dos exemples: el Sindicat Lliure Professional de Metal lúrgics de Gavà, i el Sindicat Lliure d’Oficis Varis.

La instància de legalització del primer s’havia presentat el 23 de febrer del 1929, i el reglament establia que la seva seu social estava a la Rambla Lluch número 6, baixos.[21] Ben a prop de les oficines de la Roca, per cert. Aquest reglament deixava clar, en els seus articles 2n., 3r. i 5è que no era un instrument revolucionari: «Art. 2: El fin del Sindicato es el de intensificar la acción social para procurar el mejoramiento moral y material de la clase, mediante la Fraternidad y el mutuo apoyo, desarrollando entre los compañeros un espíritu ardiente de lucha y de asociación, haciéndoles comprender que, sólo por estos medios podrá elevarse su condición social de explotados». «Art. 3: Esta entidad se establece sobre bases puramente económicas y profesionales. Entiende que el Sindicato Obrero Profesional es de la misma naturaleza que la Sociedad Mercantil y la Asociación Patronal, y sus finalidades se circunscriben a la mejora y defensa indefinidas del trabajo y de su remuneración, hasta llegar a la copopiedad con el capital y a la mayor cultura social y técnica de los asociados para hacerles capaces de esta nueva función social a que se aspira».«Art. 5: Este sindicato acepta la moral de más rigurosa responsabilidad en todos sus órdenes, pero entiende que no es de su incumbencia, la propaganda de determinada doctrina de escuela, como tampoco la de ninguna clase de política». Sembla evident que aquesta determinada doctrina de escuela és precisament l’anarquisme.

El sindicat quedà constituït definitivament el 24 de març del 1929, i comptava amb 225 socis. No ens ha d’estranyar la concurrència de tanta gent en un sindicat groc, ja que d’una banda els estatuts permetien l’afiliació de persones no residents a Gavà, i d’altra no hi havia alternativa, ja que la CNT continuava desorganitzada. Com ha estat escrit,[22] «...el sindicat [lliure] mai no va ser simplement un instrument de l’empresa o les autoritats. Representava els interessos de cada dia d’una àmplia banda de la classe treballadora catalana durant els anys 20...», i «... a mesura que la repressió policial obligava la CNT a passar a la clandestinitat, el proletariat català va inundar els Sindicats Lliures. Durant 18 mesos els Lliures van ser pràcticament l’únic representant dels obrers organitzats a Catalunya», com el mateix dirigent de la CNT Àngel Pestaña ho reconeixeria més endavant.

També hem de cercar l’èxit d’aquest sindicat en el seu article 15è: «Los socios de este sindicato, podrán disfrutar también de las ventajas mutuales establecidas por el Instituto Obrero de Seguros Sociales, en los casos de enfermedad, paro forzoso, defunción, vejez, invalidez, maternidad, etc, a cuyo efecto deberán inscribirse en dicho organismo de previsión». Cal tenir en compte que en aquesta època l’Estat no cobria cap d’aquestes atencions.

Tot i això, si comparem aquests 225 socis amb els 240 del Sindicat Únic de Treballadors del 1919, i tenint en compte el creixement de la població que s’havia produit en aquests 10 anys (Gavà passa de 2.385 a 5.054 habitants), comprovem que molts dels treballadors no s’havien deixat seduir per aquest sindicalisme proper al règim.

A la sessió constitutiva del 4 de març del 1929 es designà la Junta Directiva: president, Juan Ortiz López (c/ sant Isidre, 24), vice-president, Luís Fuentes Balaguer (c/ sant Nicasi, 26), secretari: Emilio Zanón Santana (c/ sant Nicasi, 26, 1r), vice-secretari, Juan Ramon Altés (c/ sant Lluís, 10) ), tresorer, José Gómez Mir (c/ Torre de la Plaça (?), 4), comptador, Joaquin Pellicer Vallés (c/ passatge de la Port (?), 54), vocals, Victoriano Zurriaga Martínez (Rambla Vayreda, 60), Àngel Serrano Orellano (c/ sant Nicasi, 4), Juan Duaso Sarrau (c/ Llibertat, 21), bibiotecari: Venancio Vera Quintana (c/ sant Nicasi, 52).

Pel que fa al segon dels sindicats grocs, el d’oficis varis, la seva legalització fou sol licitada el 14 d’abril del 1929,[23] i es constituí el 14 de juliol del mateix any. La Junta Directiva estava formada per Crisóstome Balbuena Muñoz (passeig Riba, 16, Viladecans), com a president, Benet Solina Boch (c/ del Sol, 8, Viladecans) com a vice-president, José González Balbuena (c/ Soeller (?), 35, Gavà) com a secretari, Antonio Martínez Castejón (c/ Indústria, 8, Gavà) de vice-secretari, Diego Tornel García (c/ Indústria, 12, Gavà) com a tresorer, Blas Pérez Oliva (c/ Indústria 8, Gavà) de comptador, Joan Carbonell Vendrell (c/ Comte de Huchet (?), 7, Gavà) i Francisco Serna Gómez (c/ del Sol, 25, Viladecans) de vocals i Àngel Martínez Martínez (domiciliat al cafè de Gavà) com a bibliotecari. No en coneixem el nombre d’afiliats, i també sembla que deixà d’actuar amb l’arribada de la República.

Pel que fa a la CNT, tot l’any 1930 fou un any de reorganització. El 6 de maig del 1930 en Josep Badia Pere, jornaler agrícola de Viladecans, sol licitava al Govern Civil autorització per a fundar un nou sindicat que s’anomenaria Sindicat Únic de Treballadors de Gavà i el seu radi,[24] i acompanyava la sol licitut amb un projecte d’estatuts on destaquen els cinc primers articles, d’alt contingut ideològic: «Art. 1: Queda constituido este Sindicato, para agrupar en su seno a todos los obreros que integran los diferentes ramos que en esta localidad existen» (Principi de sindicat únic). «Art. 2: Será firme propósito de este Sindicato, el conseguir la unidad de salario y de jornada para todos sus adherentes» (Extensió del principi d’unitat de la classe obrera). «Art. 3: Será cuestión primordial de este Sindicato, establecer escuelas racionalistas para la más rápida emancipación integral del proletariado» (Principi de la lluita de classes). «Art. 4: Esta entidad mantendrá estrechas relaciones con todos los trabajadores del mundo y estará adherida a los organismos federativos que persigan los mismos fines que ésta sostiene» (Principis internacionalista i federal). «Art. 5: Este Sindicato sostendrá cuantas mejoras crea pertinentes, al efecto de contrabalancear los determinismos económicos que el mundo capitalista nos impone, pero cuidará esencialmente de capacitar y preparar a sus componentes para conseguir la abolición del salario, base del desorden y de la injusticia que la Sociedad Burguesa con su falsa concepción sostiene» (anàlisi marxista i principis anarquistes clars).

Òbviament, aquests estatuts no foren aprovats pel Governador Civil. La Delegación Regional en Cataluña del Miniterio de Trabajo y Previsión va contestar el 20 de maig del 1930 que «procede declarar insuficientes los adjuntos Estatutos cuya redacción esquemática parece responder al propósito de dar cumplimiento, con desgana, a un precepto legal». Sense comentaris...

El juny del 1930 la comissió promotora del SUT de Gavà tornava a presentar els estatuts, esmenats allí on el Governador Civil els havia declarat insuficients. Finalment, foren autoritzats, i el 25 de juliol del 1930 es constituïa aquest sindicat anarcosindicalista, que tenia la seu social a la Rambla Vayreda, 74 i comptava amb l’adhesió de 205 socis.

El comitè local quedava presidit per Juan Fernández Jiménez (c/ Rierals, 4), el vice-president era Àngel Serrano Orellano (c/ sant Nicasi, 11), secretari Severino Pin Ariño (c/ sant Pere, 41), vice- secretari Pedro Llorca Navarro (c/ Església, 18), tresorer Bonaventura Fortuny (c/ de la Palla Alta, 5), comptador Mariano Sanjuan Cueto (carretera, 40, Viladecans), vice- comptador Camil Graell Batlle (carretera, 143, Gavà), i, com vocals, pel ram de la construcció: Josep Lluch Marsà (c/ sant Isidre, 19, Viladecans) i Rafael García Pérez (rambla Vayreda, 5). Pel ram de la metal lúrgia, José Monzón Lasala (rambla Vayreda, 5). Ram de la fusteria: Joan Climent Ferrer (c/ Vila i Vilà, 3) i Enric Porqueres Cubells (c/ Indústria, 17). Ram d’alimentació: Vicent Pascual Agustí (c/ sant Nicasi, 34). Ram agrícola: Narcís Imbernón esteban (c/ sant Nicasi, 10). Ram tèxtil: Pedro Martínez Salmerón (Av. Sellarès, 18) i Julián Pascual Benedicto (c/ Rius i Taulet, 19). Ram del transport: Jaume Coll Garrigosa (c/ sant Nicasi, 101). Ram dels manobres: Gabriel Coll Llonch (c/ sant Nicasi, 101). Com veiem, era un sindicat organitzat segons els principis establerts al congrés de Sants del 1911, amb representants de tots els rams de l’economia local.

El 15 d’agost del 1930 el president informa al Govern Civil que la nova seu social s’ha traslladat a la Rambla Vayreda, 40, 1r. Es tractava d’una simple habitació llogada. Durant el 1930 doncs, coexistiren ambdós sindicats, tot i que sembla ser que ja a partir de la creació del Sindicat Únic, els del Lliure anaven de baixa. És més, ben segur que molts dels afiliats al Sindicat Lliure, si no tots, passaren a la CNT el 1930, com Àngel Serrano Orellano, que apareix com a vocal de la junta del Sindicat Lliure el 1929 i com a vice-president del Sindicat Únic un any després. De fet, aquesta migració és general a tot Catalunya: «...per a la majoria de militants, la política i la ideologia del sindicat havien estat un detall que no tenia res a veure amb els beneficis pràctics que obtenen de ser-ne membres. Com que no compartiren la política extremista dels líders, van abandonar el sindicat ràpidament quan s’enfrontava a temps difícils».[25] Amb la República els sindicats lliures ja no tingueren més protecció governamental.


5. LA REORGANITZACIÓ DE LA CNT I EL PREDOMINI DE LA FAI (1931-1933).

En el Sindicat Únic gavanenc, com veurem més endavant, hi preponderaven les tendències anarquistes més pures, vinculades a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Malgrat això, cinc dies abans de les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 que havien de portar el triomf de les esquerres republicanes i la proclamació de la República, veiem que adrecen una comunicació al Govern Civil en què s’informa de la modificació de l’article 5è dels estatuts, suprimint els trossos entre «de contrabalancear ... esencialmente» i «la base del desorden ... sostiene».

A què es devia aquest signe de moderació? Creiem que era la resposta a un acostament amb la candidatura republicana local, que encapçalava en Miquel Tintorer Miarnau.[26] Tot i que en Miquel Tintorer era treballador de la fàbrica Roca, sociològicament pertanyia a les dretes: era un Tintorer, i a més fou soci del Montepío de sant Isidre i de l’Ateneu popular. Però era separatista, i per tant un fervorós republicà.

En les eleccions del 12 d’abril, com és sabut, la clau de l’èxit dels republicans fou el suport massiu que els obrers (majoritàriament anarquistes) donaren a les seves candidatures. És possible que aquest suport també es negociés a Gavà, i que la modificació dels estatuts obeís a un pacte pre-electoral amb els republicans locals, de tarannà moderat.

A Gavà es presentaren dues candidatures, una de la Lliga Regionalista, de dretes, i una altra d’una entitat anomenada Foment Catalanista Republicà, liderada pel metge de la fàbrica Roca, en Bartomeu Fabrés, que s’havia fundat el primer de novembre del 1930 i estava adherida al partit polític Acció Catalana Republicana, un dels signants del Pacte de San Sebastián.[27]

Sabem que a principis del 1931 Lluís Companys havia visitat els membres d’aquest grup republicà,[28] i no hem d’oblidar que en Companys era advocat laboralista, havia defensat molts anarquistes en multitud de judicis, i era molt apreciat entre les files de la CNT. És possible que ell busqués una entesa entre el naixent Sindicat Únic i el Foment Catalanista Republicà, que possibilités a la candidatura republicana un ampli suport. De fet, en els dos mítings que la gent del Foment realitzà, l’assistència fou d’unes dues-centes persones, nombre que coincideix amb el dels afiliats al sindicat. Tanmateix, a la llista republicana no hi figurava cap membre del comitè local de la CNT, probablement com a conseqüència de la seva renúncia a participar en política. Val a dir que aquest acostament entre republicans i cenentistes fou general a tot Catalunya el 1930, especialment amb la participació de la CNT en els comitès pro-amnistia o la signatura del Manifest d’intel ligència republicana.[29]

Les eleccions del 12 d’abril, a nivell local, foren un fracàs per als republicans. De les 11 regidories en joc, només aconseguiren dues actes. Les altres 9 les guanyà la candidatura de la Lliga Regionalista, possiblement mitjançant mètodes caciquistes. L’esfondrament de les candidatures d’Acció Catalana fou general a tot Catalunya. En canvi, i de manera sorprenent, un nou partit anomenat Esquerra Republicana de Catalunya, fundat molt poc abans de les eleccions i que semblava tenir poques possibilitats, guanyà el 60% dels regidors en joc a Catalunya, tot proclamant la República Catalana.

Ràpidament, els membres de la candidatura derrotada anaren a veure en Francesc Macià, que malgrat el que deien les urnes nomenà per decret un consistori monocolor amb els 11 regidors del Foment Catalanista Republicà.[30] A canvi d’aquest nomenament, el Foment trencava l’adhesió amb Acció Catalana i passava a ser entitat adherida a Esquerra Republicana de Catalunya.[31] Amb aquesta maniobra, els homes del Foment (bàsicament procedents del Sindicat Agrícola de Gavà i de la Casa de València) s’asseguraren l’hegemonia municipal.

Quan el 31 de maig del 1931 es repetiren les eleccions municipals, ja dins de la legalitat republicana, la candidatura del Foment Catalanista Republicà - Esquerra Republicana de Catalunya obtingué la majoria, 6 de les 11 actes en joc. Les altres 5 quedaren en mans de la Lliga.[32]

Al llarg del 1932, el suport del Sindicat Agrícola de Gavà a la política d’ERC provocà l’escissió dels pagesos més conservadors, que junt amb altres elements paronals antigament vinculats a la Unió d’Agricultors del Pla del Llobregat constituïren el 23 de maig del 1932 el Sindicat Agrícola de Pagesos Productors de Catalunya, favorable a la Lliga.[33]

Ben aviat la política dels governs republicans xocà amb la CNT. La república, que semblava que havia de portar la solució a tots els problemes socials, estava governada per coalicions republicano-socialistes. A Catalunya per exemple, la Generalitat estava en mans de la coalició Esquerra Republicana de Catalunya - Unió Socialista de Catalunya. Certament, els seus plantejaments eren progressistes, i tenien el suport dels sindicats pagesos i d’algunes societats obreres. Però no eren revolucionaris, i la lentitud de les reformes anà radicalitzant les postures cenetistes.

L’agost del 1931 hi hagué un ple de sindicats de la Confederació Regional de Treballdors de Catalunya de la CNT, on saltaren les diferències entre els sectors més afins a la FAI i els partidaris de mantenir el suport a la república mentre el sindicat es consolidava. En aquest ple els representants del Sindicat Únic de Treballadors de Gavà s’alinearen totalment al costat de les postures més dures de la FAI. Així, el sindicat gavanenc criticà l’actitud del director de «Solidaridad Obrera», Àngel Pestaña, per la campanya política que va fer els mesos de la proclamació de la república, que van considerar «contradictòria amb els principis llibertaris».[34] El gener del 1932 es produí un aixecament de la CNT a les valls mineres de l’alt Llobregat, i pel febrer un altre a Terrassa. Tots foren durament reprimits per les forces d’ordre públic, amb ple suport del govern de la Generalitat, per la qual cosa la radicalització de les postures anarquistes dins la CNT es féu imparable. D’una banda, els que creien arribada l’hora d’efectuar la revolució anarquista. D’altra, els que volien prioritzar l’enfortiment sindical i l’acció econòmica.

Elements d’aquesta darrera posició, ferms defensors del cooperativisme com a mètode de construcció d’una nova societat no capitalista, crearen el 22 d’abril del 1932 la cooperativa de consum anomenada Unió de Cooperadors de Gavà.[35] Aquesta entitat estigué domiciliada aquests primers anys al carrer del Centre, davant de l’Ajuntament. El fet que les directrius de la CNT establertes al congrés regional de l’abril del 1923 es manifestessin en contra del cooperativisme, per considerar-lo conformista dins del règim, agreujà la tensió interna entre el comitè local del Sindicat Únic i els afiliats cooperativistes.

A principis del 1933, els no anarquistes aconseguiren un pronunciament del sindicat de la metal lúrgia de la CNT en contra de la FAI. Aquest fou el fet que féu vessar el vas. Immediatament, les pàgines de «Solidaridad Obrera» s’ompliren de comunicats contraris a la posició dels metal lúrgics. Un d’aquests comunicats provenia del Sindicat Únic de Treballdors de Gavà, i abonava l’actuació del Comitè Regional de la FAI, que demanava la destitució de la junta del sindicat de la metal lúrgia per deixar-se utilitzar pels dirigents sindicalistes.[36]

La crisi dins la CNT acabà el març del 1933, quan el grup de sindicats enfrontats amb la FAI abandonaren la CNT i constituïren la Federació Sindicalista Llibertària. Aquests sindicats s’anomenaren també Sindicats d’Oposició, i foren liderats per Àngel Pestaña.[37] També a Gavà l’escissió afectà la puixança de la CNT, tot separant faistes de cooperativistes. Des d’aleshores, el Sindicat Únic local quedà en mans de la FAI.


6. LA PUGNA DE LA CNT AMB ELS SINDICATS D’OPOSICIÓ (1933-1934).

El 14 de març del 1933 en Josep Bonvehí Sabater, obrer mecànic, domiciliat al c/ de Rius i Taulet número 15 presentava al Govern Civil una instància sol licitant l’autorització per crear un nou sindicat obrer a Gavà. S’anomenaria Agrupació Sindicalista Llibertària, i estaria adherida a la Federació Sindicalista Llibertària de l’estat espanyol.[38]

Si repassem els articles dels seus estatuts veurem que també estaven impregants d’ideologia anarcosindicalista, però feien més èmfasi en la prioritat dels interessos sindicals per damunt dels ideològics: «Art. 1: Los objetos del presente sindicato son: a) Realizar una labor cultural mediante conferencias y cursillos y demás medios adecuados para poner al alcance de los trabajadores los conocimientos indispensables para la mayor comprensión y preparación de sus aspiraciones. b) Desarrollar ampliamente esa labor cultural a fin de conseguir la mayor preparación posible con el propósito de acelerar el proceso de desaparición del régimen capitalista, e instaurar después un período transitorio en el cual los Sindicatos han de ser elementos indispensables en el orden económico para el triunfo de nuestros ideales». El Govern Civil no posà cap impediment a la constitució, i aquesta s’efectuà el 7 de maig del 1933, a la casa d’un dels promotors, en Pere Vidal.

El Comitè directiu quedà constituït pel president, Francesc Esteva, el vice-president, Rossend Ferrando Boix (c/ d’Artur Costa, 25), secretari Josep Bonvehí Sabater, vice-secretari Marià Clasina Lloret (c/ Artur Costa, 21), caixer Josep Berga, comptador Josep Molina Soler (c/ Amèlia, 51), i vocals Àngel Ferrando, Pere Vidal i Enric Estradé. Un altre dels seus promotors era en Guillem Bonaventura (c/ Tresols, 9). El total d’afiliats era de 20. Destaquem que el caixer d’aquest nou sindicat, en Josep Berga, formaria també part de la Junta Directiva de la Unió de Cooperadors elegida a principis del 1934, que estava formada per Joan Torrents (president), Llorenç Bernat (vice-president), Ramon Sanfeliu (secretari), Victorià Zurriaga (vice-secretari), Pere Gavaldà (Tresorer), Manuel Obradors (Comptador), i Josep Berga, Salvador Arnal, Ramon Navarro, Emili Navarret i Josep Rosal com a vocals. En aquesta junta de la Unió de Cooperadors hi trobem també dos membres (Salvador Arnal i Victorià Zurriaga) de la junta funcadional de la Casa de València,[39] i encara aquest darrer era ex-vocal del Sindicat Lliure Professional de Metal lúrgics de Gavà, del 1929. Tot i això, el Sindicat Únic de Treballadors de Gavà conservà l’hegemonia entre els sindicats obrers gavanencs. És més, podem suposar que dels 205 afiliats del 1930 ara s’hauria arribat a una xifra possiblement doble, d’uns 400 obrers. L’escissió sindicalista només hauria afectat un 5% dels afiliats del SUT.[40]

Però l’activitat de l’escissió socialista era molt major. A banda de l’Agrupació sindicalista llibertària i la Unió de Cooperadors, el 12 de juliol del 1933 es constituïa la Societat Cultural de Gavà,[41] suposem que en compliment de l’article primer de l’Agrupació Sindicalista Llibertària. Destaquem, però, que aquesta Societat Cultural de Gavà, que tenia la seu a casa del seu president, Ramon Boxadors Mir (Rambla Vayreda, 53), aplegava també altra gent gavanenca no obrera (tenia 101 socis, dels quals 32 eren considerats “actius”), però molt sensible als plantejaments d’esquerres que feia l’anàlisi socialista.

La relació entre el sindicat d’oposició i l’entitat cultural ens la dóna el fet que a la junta directiva d’aquesta Societat Cultural de Gavà hi figurava, com a vice-president, n’Enric Estradé, que alhora era vocal de l’Agrupació Sindicalista Llibertària. Aquesta Junta també aplegava membres del grup espiritista gavanenc (com en Jaume Colomer o en Miquel Marrugat), que estigué en voga en aquells anys.[42] Ja veurem com, a poc a poc, aquest conglomerat d’entitats evolucionarà cap a plantejaments comunistes. Un dels gavanencs acabats d’arribar que es relacionaren amb aquest grup, i que segurament foren decisius per marcar aquesta evolució fou en Josep Soler i Vidal. Com ell mateix explica: «Jo ja era del Bloc,[43] i la gent de Gavà ho sabia. En produir-se l’escissió trentista a la CNT, vaig aconseguir que ingressessin tots al nostre partit. I així, més tard, els trentistes de Gavà van ingressar al PSUC. La majoria eren obrers de Roca; amb els pagesos no s’hi podia comptar».[44] En aquesta Societat Cultural, «s’hi organitzen xerrades i mítings en els quals intervenen destacades figures del comunisme català: Joaquim Maurin, Andreu Nin, Jordi Arquer, Àngel Estivill, Jaume Miravitlles... És el centre obrer des d’on es promou l’Aliança Obrera».[45]

Destaquem en en el transcurs de les gestions per legalitzar l’esmentada societat, l’alcalde de Gavà (d’ERC) feia constar en un ofici del 10 de juliol del 1933 que els seus promotors tenien uns «antecedents impecables». S’estava en plena lluna de mel entre aquest grup d’escindits de la CNT i la gent del Foment Catalanista Republicà, amb l’objectiu d’aplegar forces de cara a les eleccions generals del 19 de novembre del 1933, que es preveien difícils per als republicans.

En canvi, mentre es produïa aquesta “lluna de mel” entre republicans i socialistes locals, ja havia començat la repressió del Sindicat Únic. Extraiem el següent comunicat d’un ofici del sergent de la Guàrdia Civil de Gavà, Francisco Martín Pérez, que el 10 de maig del 1933 comunicava al Govern Civil: «Se procedió en la tarde del mismo (ayer) a clausurar el Sindicato Único de Trabajadores de esta localidad situado en la Rambla Vayreda 40, no habiéndose detenido a los individuos que forman la Junta Directiva por no haber sido habidos, pero sí los siguientes: Manuel y Antonio Porcar Gargallo, hermanos, Simón Romas Mañas, Antonio Marin Pedreño, José Lorenzo Garcia, Manuel Terna Verdejo, Antonio Martínez Escribó y Ramon López Navarro, por haberse comprobado ejercieron coacciones entre el personal de las fábricas para que abandonasen el trabajo, habiéndolo conseguido en parte». A les 11 de la nit, els detinguts havien estat lliurats a la comissaria de Via Laietana. L’endemà del tancament, el 10 de maig, detingueren a Juan Fernández Jiménez i a Severino Pin Ariño, president i secretari respectivament, que s’havien amagat a Castelldefels.

El 26 d’agost, el Govern Civil aixecava el tancament del local, perquè el seu propietari el pogués llogar a altres persones, i el 2 de setembre es realitzava un inventari del material que el comitè local de la CNT tenia a la seva sèu: dues taules d’escriptori, 15 cadires, 1 banc, 1 pissarra, 1 cartell de la CNT, un armari petit, una caixa amb material d’escriptori, números de «Solidaridad Obrera», llibres de cotitzacions, actes, comptes, papers diversos... Si aquest era el material confederal que havien pogut reunir entre tres-cents i quatre- cents afiliats, ja ens podem imaginar la seva precarietat econòmica! Quan els dies 11 i 20 d’octubre del 1933 el Govern Civil aixecà la suspensió de les activitats del Sindicat Únic de Traballadors de Gavà, hagueren de buscar un nou local, ja que el de la Rambla havia estat llogat a tercers.

Arribaren les eleccions del 19 de novembre del 1933, i fins i tot a Gavà guanyaren les dretes.[46] La gent de la Lliga Regionalista semblava que tornava a ser hegemònica, mercès al retaïment electoral dels obrers vinculats a la CNT. Però ni així s’aturà la repressió. La gent del Sindicat Únic, sense local, havien ocupat una casa desocupada propietat d’un foraster, situada a l’extrem del carrer de la Indústria de Gavà. El propietari denuncià el fet a l’Ajuntament, i l’alcalde ordenà una nova suspensió de les activitats del sindicat i el tancament del local, en data 12 de desembre del 1933. Malgrat les gestions del comitè local, el 17 de febrer del 1934 el departament de governació de la Generalitat mantenia la impossibilitat d’autoritzar l’aixecament del tancament. De fet, les activitats del sindicat estigueren suspeses fins l’estiu del 1934. Cal tenir en compte que en aquesta època la política del govern de la Generalitat estava guiada pel sector provinent d’Estat Català.[47]

La derrota del novembre del 1933, en canvi, significà una reorganització de les esquerres parlamentàries, amb el reforç de la coalició entre socialistes i ERC, primer, i la implantació, poc després, d’una organització acabada de crear: l’Aliança Obrera.


7. ’AUGE DE L’ALIANÇA OBRERA I LA REPRESSIÓ DE LA CNT (1934).

Mentre la CNT local continuava suspesa, nous fets es produïen a nivell nacional. El 16 de desembre del 1933 es publicava a Catalunya el manifest de constitució d’una gran coalició, l’Aliança Obrera, formada pel Bloc Obrer i Camperol, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió General de Treballadors (UGT), l’Esquerra Comunista, la Unió de Rabassaires i els Sindicats d’Oposició. La CNT, en canvi, refusà entrar a l’Aliança Obrera perquè la Unió Socialista estava coaligada amb Esquerra Republicana de Catalunya al govern de la Generalitat. A nivell local, l’Aliança Obrera comptà amb dos socis: l’Agrupació sindicalista llibertària i el Bloc Obrer i Camperol. En Soler-Vidal assenyala com a membres d’aquesta aliança, a banda d’ell mateix, en Josep Bonvehí, Marian Calsina, Guillem Porcar Ventura, Rossend Ferrando, Nemesi Pla, Puig, Estruch, Pous, Armengol... [48] Com a repte més immediat es presentaven les eleccions municipals, previstes per al 16 de gener del 1934.

Espantats per la derrota del novembre, els prohoms de l’'Esquerra Republicana decidiren pactar i presentar una llista conjunta de partits i grups republicans d’esquerres. A Gavà, aquesta nova estratègia tingué per objectiu la consecució d’una llista electoral única entre ERC, l’Aliança Obrera, i altres grups polítics locals.

Ja hem vist que hi havia una plataforma, la Casa de València, on membres dels dos grups esmentats compartien tasques a la junta directiva. A principis del 1934 la gent d'’ERC, en un gest d’obertura insòlit, permeté que membres de l’Aliança Obrera entressin a la junta directiva del Foment Català Republicà. Fou elegit president en Pere Morgades (AO), vice-president Antoni Margarit (ERC), secretari F. Llobet (ERC), vice-secretari, J. Casas (ERC), tresorer V. de Gracias (ERC, i president del Fútbol Club Gavà), comptador Antoni Galán (AO), vocals A. Olivella (ERC), Frederic Fogués (AO), Joan Creixans (AO), F. Aleu (ERC) i Pere Gavaldà (tresorer de la Unió de Cooperadors, de l’AO).

A banda, es pactà una llista única per a les municipals del 16 de gener, que incloïa dos membres de l'’Aliança Obrera, Enric Estradé (vocal de l’Agrupació Sindicalista Llibertària i vice-president de la Societat Cultural de Gavà) i Ricard Arnal Bernard, aquest darrer membre també de les juntes directives de la Casa de València i la Unió de Cooperadors, a banda del president del Sindicat Agrícola de Gavà, Jaume Margarit Llonch. Remarquem la dificultat en la confecció d’aquesta llista, ja que aquest darrer havia estat regidor i alcalde (1928-1930) en el darrer consistori de la dictadura de Primo de Rivera.[49]

No s’'aconseguí l’acord amb el grup separatista d'’en Miquel Tintorer, que es presentà sota les sigles del Partit Nacionalista Català.[50] En Miquel Tintorer Miarnau presidia des de finals del 1931 la junta directiva de l’antic Ateneu popular, i controlava la plataforma del conegut Casino. N’havia catalanitzat els papers i fins i tot havia canviat el nom pel d’Ateneu Catalanista Republicà. Modificà l’article primer dels estatuts, segons el qual l’entitat «té per objecte reunir á tots els d’aquest poble que senten els ideals catalanistes i republicans i amen a la cultura i el sacrifici per la causa de Catalunya». Des del 1932 també era membre de la junta del Montepío de sant Isidre,[51] que catalanitzà a partir del 1932. Tot aquest potencial el decidí a presentar-se a les eleccions en solitari.

Paral lelament, els sectors dretans de la Lliga Regionalista, el 1931 havien abandonat l’antic Ateneu popular en mans dels separatistes, i s’havien reorganitzat el 15 de novembre del 1933 tot fundant una entitat anomenada Casal Gavanenc, amb seu al c/ de Francesc Macià, núm. 8.

Finalment, després del 16 de gener l’Ajuntament de Gavà quedà format per vuit regidors d’esquerres (Cristòfol Solé, Bartomeu Fabrés, Jaume Margarit, Leopold Amat, Joan Ribas i Jacint Solà per ERC i Enric Estradé i Ricard Arnal per l’AO), dos de separatistes (Miquel Tintorer i Baldiri Vidal) i dos més de conservadors (Josep Llonch i Zoile Rafanell).[52]

En aquest ambient d’eufòria i d’unitat la candidatura d’esquerres tornà a engegar la publicació del periòdic l’«Aramprunyà», a partir de l’11 de febrer del 1934, dirigit per una figura de consens, no partidista però que havia estat elegit regidor el 12 d’abril del 1931: en Marian Colomé. A les planes de l’«Aramprunyà» hi publicava tant en Bartomeu Fabrés (que feia la Crònica política signant amb el pseudònim X.) com en Pere Morgades (que publicava cartes de propaganda de l’Aliança Obrera, signades amb les inicials P.M.).[53]

Mentrestant, la situació econòmica es tornava a enrarir: «S’accentua molt la crisi obrera a casa nostra. Les fortes gelades d’aquest hivern han destruït quasi les collites dels camps i això fa que sigui reduït el nombre d’'obrers que es dediquin a les feines agrícoles. Degut a això demanem que l’Ajuntament que tant es preocupa pel benestar del poble s’emprengui prompte obres per a veure si es remeia aquesta aguda crisi». Es reprodueixen els conflictes socials: «El passat dilluns [5 de febrer del 1934] es celebrà en el Jutjat municipal el primer acte jurídic relacionat amb el conflicte rabassaire. Donada la importància de l’assumpte seria molt possible que s’inhibís als efectes judicials el jutge d’instrucció del partit».[54]

En aquest clima, el dissabte 3 de març del 1934 tingué lloc al local del Foment Català Republicà un míting propagandista de l’Aliança Obrera. Hi intervingueren Josep Bonvehí, per la secció local i representants de la UGT, PSOE, BOC i els sindicats d’oposició. El comentarista remarca que la sala d’actes del Foment estava totalment plena (unes 350 persones). Hom cridà a la lluita contra el feixime i a la revolució social.[55]

Però a partir d’aquesta data ja podem començar a apreciar fissures en l’aliança entre ERC i l'’AO. Els missatges propagats en el míting, per exemple, foren durament atacats pel comentarista polític de «L’Aramprunyà» i primer tinent d’alcalde, Bartomeu Fabrés, que escrivia: «... per què a l’ensems que ens convocaven per a lluitar contra el fascisme, ens demanaven els oradors que també ens uníssim per a implantar la revolució social? No és això també un altre fascisme? Que pel treballador el fascisme roig és millor que el fascisme blanc? No ho sé. Pel cronista, la democràcia republicana tant ha de lluitar contra l’un com contra l’altre. Democràticament, havem de sentar el principi de majories. No som més els que treballem? Doncs en democràcia han d’ésser els obrers els que regeixin els destins dels pobles. Que no passa així? Fem una cultura, un benestar, i dintre la democràcia hi cabran totes aquelles millores obreres necessàries. No tenim perquè oposar un fascisme a l’altre».[56]

Quatre setmanes més tard en Pere Morgades li contestava des de les mateixes pàgines: «...no ens interessa, per ara, ésser governats democràticament. Car per governar així, com volen fer-nos veure, forçosament es necessita l’ajut màxim que pot oferir-li el capitalisme, i aquest exigeix unes garanties que el Govern, per tal d’aguantar-se al Poder, té d’acceptar. És per això que la democràcia està posada només que al servei de la burgesia».[57]

A partir d’aquesta presa de posicions, tan nuament exposades, esclata la crisi. El pacte entre ERC i l’'Aliança Obrera es desfà, i els seus membres abandonen la Junta Directiva del Foment Català Republicà, que resta de nou monocolor en mans d’'ERC. Aleshores en Bartomeu Fabrés n’'és nomenat president, i en Casimir Rius i Barros secretari. De fet, el paral lelisme dels fets coincideix punt per punt amb el què succeïa al Govern de la Generalitat, on els socialistes anaven radicalitzant cada cop més les seves postures cap al revolucionarisme.

En aquest moment, un nou fet crisparà encara més la vida local: l'’acomiadament general, per part de la companyia Roca, de vora dos-cents treballadors, pràcticament, creiem, la meitat de la plantilla, precisament el dia anterior a la commemoració de la proclamació de la república. Fins i tot ha d’intervenir la força pública: «Divendres passat [13 d’abril del 1934] la Cª Roca Radiadors SA, d’aquesta localitat, acomiadà 181 obrers. La nova produí forta commoció. El passat dimarts, davant els forts rumors que circulaven que feien témer alteracions d’ordre públic, feren el seu debut a Gavà els guardes d’Assalt els quals en nombre de tretze prestaren i presten encara servei de vigilància a l’esmentada plaça i a tota la població. A partir del dijous, el nombre de guàrdies ha estat reduït a set. L’Aramprunyà lamenta vivament els acomiadaments i fa vots perquè com més aviat millor puguin ésser readmesos els obrers que es trobaran ara, amb condicions força dificultoses per portar a casa seva el pa pels seus fills».[58] Per aquestes dates, a més, la fàbrica de les Cintes tancava definitivament, deixant un centenar d’obrers més sense feina.

Paral lelament, els homes de l'Aliança Obrera intentaven introduir-se al Sindicat Agrícola de Gavà mitjançant l’acció d’alguns dels seus membres, afiliats a la Unió de Rabassaires. Ja hem esmentat que el Sindicat Agrícola de Gavà era bona part de la base electoral d’ERC, i per tant aquests moviments havien de generar per força malfiança. Entre els promotors locals de la Unió de Rabassaires cal esmentar en Modest Farrés Bofill, el masover de can Bassoles i en Carles Ventura Margalef (conegut com “el fill de la verdulera”), de Vilanova.[59] Sabem que per l’abril del 1934, la secció gavanenca d’aquest sindicat està «en organització», segons apareix en un document d’adhesió a la República que la Unió de Rabassaires lliurat al president Companys el 14 d’abril del 1934.[60] Finalment, la gent d’ERC va desbaratar la infiltració. El mateix Soler i Vidal diu: «La Unió de Rabassaires no hi tenia res a fer, aquí».[61]

Tots aquests fets, ocorreguts en tan poc temps, van comportar el trencament definitiu de l’aliança republicano- socialista a l’Ajuntament de Gavà. A partir d’aleshores, el factòtum d’ERC, Fabrés, impedeix que «L’Aramprunyà» publiqui cap més col laboració de l’Aliança Obrera. En Marian Colomé, el director de consens, dimitirà davant aquesta censura, i el periòdic desapareixerà a finals de maig del 1934, no sense abans publicar un duríssim article contra l’altre sindicat gavanenc, el Sindicat Únic de la CNT, en què l’autor, que suposem molt proper a les postures d’ERC, ve a acusar del triomf de la dreta als anarquistes: «És necessari que el proletariat català, que és a qui en particular m’adreço, no vulgui fer el joc als feixistes espanyols; que no escolti ni atengui a aquests comitès irresponsables de la FAI, els quals, pregonant el seu abstencionisme electoral entre les masses treballadores, foren la causa de què el dia 19 de novembre prop-passat sigui comptat en els annals dela segona República Espanyola com el més luctuós per al nou règim». La tàctica d’agitar l’espantall feixista per combatre la radicalització obrera front als acomiadaments fou comuna als àmbits nacionals d’ERC.

Mentrestant, els membres de l’Aliança Obrera no perden el temps. El 24 de maig del 1934 en Frederic Fogués presenta una instància al Govern Civil per crear una nova entitat política local: el Centre Republicà Federal,[62] domiciliat a la Rambla Vayreda núm. 30. Als seus estatuts quedava clar el seu esquerranisme, i la declaració d’independència de la nova opció mereixia un article específic.Tampoc hi faltava una referència als recents fets polítics: «Art. 1: Es funda aquesta entitat, per a fomentar a Gavà, la política republicana d’esquerra, amb marcada tendència federalista, segons la doctrina de En Francesc Pi i Margall. Art. 3: Aquesta entitat és independent de totes les entitats polítiques de Gavà, administrant-se y regint-se sota una plena llibertat d’acció, dins de la política federal. Art. 4, apartat b): En cas de eleccions municipals, i quan per una altra entitat, sigui solicitada la col laboració del Centre Republicà Federal, per a la confecció de Candidatura d’Esquerres coaligadas, el Centre Republicà Federal no podrà pas de cap manera assumir una responsabilitat política, prenent part d’una candidatura, que puguin figurar homes que hagin desempenyat carrecs publics a les Dictadures de Primo de Rivera, Aznar y Berenguer. apartat c): En aquest cas, i si no se exclueixen els casos dubtosos, el Centre Republicà Federal, agotats tots els recursos possibles per una avenencia, aleshores, farà la seva candidatura propia, per a Regidors». Més clar, l’aigua.

Formaren la Junta Directiva en Frederic Fogués, president (c/ Moreres, 2); Pau Manzano, vice- president (c/ Vila i Vilà, 27); Ramon Boixadors fill, secretari (Rambla Vayreda, 53); Ramon Codina, vice-secretari (c/ sant Pere - bar Mateu); Josep Creixans, tresorer (eixample Glòria (?), s/n), Antoni Galan, comptador (c/ Vila i Vilà, 52); Fermín Fuentes (c/ Pi i Margall, 12), Ramon Serrano (c/ A. Clavé, 14), i Àngel Sánchez (carretera, 51), vocals; i Pere Gavaldà (carretera, 67), Joan Creixans (eixample Glòria (?) s/n) i Pere Montbernat (Rambla Vayreda, 34), vocals suplents. La constitució tingué lloc el 19 de maig del 1934 a les 10 de la nit, en presència de 17 socis.

L’estiu del 1934, el Sindicat Únic de Treballadors de Gavà tornà a ser autoritzat. Però la llarga repressió l’havia convertit en una entitat dèbil i poc concorreguda. Ja veurem que després del triomf del Front d’Esquerres el 1936 amb prou feines superava el centenar d’afiliats. Fou l’Agrupació Sindicalista Llibertària qui, mercès a la repressió, dominava el sindicalisme gavanenc.


8. EL BIENNI NEGRE I LA REPRESA (1934-1936).

Hem vist que a l’entorn de l’Aliança Obrera hi havia un entreteixit d’entitats (la Unió de Cooperadors, l’Agrupació sindicalista llibertària, la Societat Cultural de Gavà, el Centre Republicà Federal de Gavà, etc.) molt dinàmiques, que maldaven per arrabassar l’arrelament de les entitats vinculades a l’Esquerra Republicana de Catalunya (el Foment Català Republicà, la Casa de València, el Sindicat Agrícola de Gavà, etc.), enfront l’estancat sector separatista del Partit Nacionalista Republicà (amb l’Ateneu Republicà Catalanista), uns agònics sectors de la Lliga (el Casal Gavanenc), i una reprimida CNT amb el Sindicat Únic.

Aquest retrat durà poc: el 6 d’octubre, Companys proclamava l’Estat Català, en un gest de força enfront el govern estatal conservador. L’Aliança Obrera pretenia transformar el gest polític en un aixecament revolucionari, mentre que els separatistes del Partit Nacionalista Català i el sector d’Estat Català d’ERC, que controlaven la conselleria de governació, pretenien transformar-lo en un aixecament independentista. Tots fracassaren. La CNT, en canvi, es mantingué estrictament al marge.

L’aixecament tingué èxit a Vilafranca i a Vilanova (on es proclamà la República Socialista Comunista Ibèrica). Al vespre, «mil homes del Pla del Llobregat que a les tres de la matinada entraven a la ciutat pel barri marítim de Can Tunis, al peu de Montjuïc, no van poder avançar perquè, en descobrir-los els reflectors de la muntanya i de l’Aeronàutica Naval, els soldats als van rebre amb ratxes de metralladora».[63] Entre aquest miler d’homes, hi havia els voluntaris gavanencs de l’Aliança Obrera, que s’havien unit al comboi que, des de Vilanova, anava a Barcelona per auxiliar els insurgents.

Les conseqüències del 6 d’octubre ja ens són conegudes: l’exèrcit féu fracassar l’aixecament, i a Gavà l’Ajuntament elegit el 1934 fou dissolt. En el seu lloc, fou nomenat un consistori per decret, amb els membres de la llista de les dretes que el 1931 havia obtingut cinc regidors i el 1934 dos. Dies després, també aquest consistori era subtituït per un alcalde-gestor, n’Hugo Villa.[64]

Després del 6 d’octubre, sembla com si l’extraordinària activitat associativa desplegada durant els anys republicans s’esfumi. A l’Arxiu del Govern Civil no hi ha cap paper referent a Gavà de l’any 1935. O l’activitat desaparegué, o es destruïren els papers. El cas és que del que passà durant aquest bienni negre només podem fer-ne suposicions.

Començant pel Sindicat Únic, a qui l’estiu del 1934 havia estat aixecada la suspensió, sabem per notícies posteriors que tornà a ser suspès. Només els membres del Comitè local, semi-clandestí, mantingueren viva la flama. A tot el país, la CNT fou durament reprimida pel govern conservador, tot i haver-se mantingut al marge de l’aixecament. S’entrà, en aquesta època de clandestinitat, en una dinàmica d’accions delictives destinades a fornir les caixes del sindicat per atendre les necessitats dels afiliats.

Una d’aquestes accions tingué lloc a Gavà. Es tracta del primer atracament bancari de la localitat: el 1935, Francesc «Quico» Sabaté, membre del comitè local cenetista de la Torrassa, atracà la sucursal del banc de Biscaia (l’únic banc que hi havia) el dia de la paga als obrers de la fàbrica Roca. La finalitat dels diners havia de ser alimentar la caixa del comitè pro-presos, que mantenia les famílies dels sindicalistes detinguts pels fets del 6 d’octubre.[65] Sens dubte, en aquesta acció, el jove Sabaté rebé l’ajuda dels companys de la CNT de Gavà. L’atracament es produí quan el pagador de la companyia Roca, en Baldiri Larruy, sortia del banc amb els diners. L’atracador fugí muntanya amunt, i amagà la bossa en una coveta de la riera de sant Llorenç. Però fou vist per un pagès de Gavà, que ho denuncià a les autoritats. Quico Sabaté fou detingut pocs dies després.[66]

Pel que fa als socialistes locals, fou una època de replegament. Les activitats de l’Agrupació Sindicalista Llibertària també foren probablement suspeses, i deixant de banda l’activitat política, es concentraren en la Unió de Cooperadors: el 1935 s’encarregà a l’arquitecte Torres Clavé, del GATCPAC, que dissenyés una nova seu, ja que la del carrer del Centre resultava insuficient. M. Alonso i E. Argenté, en la seva obra citada sobre Josep Soler i Vidal, afirmen: «a Gavà exerceix una influència destacada en els medis obreristes i nacionalistes: des de la junta de la Unió de Cooperadors és l’impulsor del nou edifici de la cooperativa, que serà obra desinteressada de l’arquitecte Torres Clavé, deixeble i col laborador de Josep Lluís Sert, el qual també intervingué en el projecte».[67] És l’edifici que, inaugurat a principis del 1936,[68] encara avui es pot veure a la Rambla núm. 152, i que fa de comissaria de la policia local. Per explicar la relació entre els membres de la cooperativa i el GATCPAC, esmentem només que la Companyia Roca Radiadors era un dels socis del GATCPAC.[69]

Els d’Esquerra Republicana també canviaren de local. Malgrat haver estat expulsats del consistori, al llarg del 1935 llogaren per al Foment Català Republicà la torre de la Rambla 86,a la cantonada de la Rambla amb el carrer de la Indústria, on avui hi ha el bar Sport i que antigament havia allotjat l’escola de l’Ateneu Popular.

Finalment, la gent del Partit Nacionalista Republicà i l’Ateneu Catalanista Republicà, amb seu al Casino, foren desnonats pel seu propietari, Salvador Lluch per manca de pagament del lloguer. En Miquel Tintorer es veié obligat a dissoldre l’Ateneu Catalanista el 12 de febrer del 1935. Aleshores, en Lluch retornà l’estatge del Casino als membres de la Lliga, que retornaren a la seva seu de sempre. El 9 d’abril del 1935 canviaren el nom del Casal Gavanenc i recuperaren el tradicional d’Ateneu popular.

A finals del 1935, però, el govern estatal de dretes semblava tocat. Els escàndols de corrupció i la manca d’acord entre els mateixos partits consevadors, féu que es convoquessin eleccions generals anticipades per al 16 de febrer del 1936. Aquest cop, totes les forces polítiques d’esquerres i republicanes de Catalunya s’hi presentaren coaligades, sota el nom de Front d’Esquerres.

La victòria d’aquesta opció fou complementada pel triomf del Front Popular a l’estat espanyol. La Generalitat fou restablerta, i amb ella els ajuntaments suspesos arran dels fets d’octubre del 1934. En Cristòfol Solé recupera la vara d’alcalde a finals de febrer.

Ben aviat, però, en Cristòfol Solé presentà la dimissió, i el primer tinent d’alcalde Bartomeu Fabrés ocupà el 30 de març del 1936 la plaça de batlle. Tant els antics membres de l’Aliança Obrera com els d’ERC actuaren plegats. Els sindicats tornaren a ser legalitzats, i poc a poc es reprengué l’activitat que havia quedat congelada. Ara, però, corrien vents d’unitat.

D’una banda, en el camp republicà, la gent d’Estat Català havia estat expulsada d’ERC, i s’havien ajuntat amb el Partit Nacionalista Republicà per donar lloc al nou partit Estat Català. D’altra, el Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista s’ajuntaven per fundar el POUM, de caràcter comunista antiestalinista. Per un altre cantó, la Unió Socialista de Catalunya, la federació catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, Estat Català-Partit Català Proletari i un grup d’escindits del Bloc iniciaven converses per fundar un altre partit marxista fidel a les consignes estalinistes i disposat a col laborar amb ERC. Fins i tot la CNT iniciava un acostament als Sindicats d’Oposició.

Les repercussions a Gavà d’aquests moviments polítics foren profundes. D’una banda, la reorientació del Partit Nacionalista Republicà, amb l’entrada dels membres d’Estat Català provinents d’ERC i, sobretot, el fet de no comptar ja amb un local del prestigi i les prestacions del Casino, feren abandonar a Miquel Tintorer i Miarnau la vida política. D’altra, la reunificació entre els dos sindicats locals no reeixí. Malgrat que entre gener i agost del 1936 es feia efectiva a Catalunya, els de l’Agrupació sindicalista llibertària, que com ja hem esmentat s’havien fet militants del Bloc Obrer i Camperol preferiren mantenir llur pròpia línia.

Desfets la Societat Cultural de Gavà i el Centre Republicà Federal per la repressió del bienni negre, els socialistes gavanencs crearen el 6 de març del 1936 l’Ateneu Obrer de Gavà,[70] amb la següent junta directiva: president, Josep Bonvehí Zabata; vice-president, Ezequiel Pous i Escarré; secretari, Pedro Giménez Guillén; tresorer, Lluís Armengou Alsina; vocal, Joan Puig Selgàs. Aquesta organització era ja declaradament socialista. Tot i ser militants del Bloc Obrer i Camperol, no entraren al POUM, sinó que formaren part de l’escissió que el 23 de juny del 1936, fundaria el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Com rememora en Soler i Vidal: «Jo era de la fracció del Bloc partidària de la unificació dels partits marxistes, amb en Colomer, l’Estivill,... i des de l’Ateneu de Gavà vam portar les negociacions per formar el PSUC».[71] El sindicat ingressà llavors a la Unió General dels Treballadors de Catalunya (UGT). D’aleshores ençà, la rivalitat entre la CNT i l’Agrupació sindicalista es traslladà a la pugna entre CNT i UGT, que culminaria en els fets de maig del 1937.

El Sindicat Únic, al seu torn, també es reorganitzà, i tornà a obrir local. Ara bé, com que legalment encara era vigent la suspensió decretada l’octubre del 1934, el 16 de juny tornà a ser clausurat: «Ordenado por el sr. Alcalde de esta localidad, a las 19 horas de ayer el Cabo que suscribe acompañado del guardia segundo Jose Ramon Prat procedió a la clausura del local del Sindicato Único». Quatre dies més tard, ja es devia haver arreglat l’afer, ja que en Pablo Arnal Rayo (domiciliat a la Rambla Lluch, núm. 6), president del comitè del Sindicat Únic demana al Govern Civil que li lliuri nous llibres de caixa i socis en substitució dels perduts durant el tancament de l’octubre del 1934, per tal de tornar a engenar les activitats dins de la legalitat.

El 13 de juliol en Pablo Arnal presenta els llibres al Govern Civil, on consten 100 afiliats, la meitat dels del 1930. Entre en els 71 mesos que van de l’agost del 1930 al juliol del 1936, havia estat suspès quatre cops, 25 mesos en total.


9. LA REVOLUCIÓ DE JULIOL (1936-1939).

El 18 de juliol del 1936, amb la rebel lió militar, els revolucionaris tingueren l’oportunitat que tant esperaven. El govern hi hagué de recórrer perquè, en cas contrari, i vista l’experiència d’octubre del 1934, la reacció hauria triomfat. Amb la UGT inexistent (el PSUC es fundaria cinc dies després de la rebel lió), la CNT fou l’única força capaç d’endegar la revolució.

Un cop esclafat l’aixecament, el 19 de juliol, començà la llargament planejada revolució. Finalment es portarien a la pràctica els plans racionalment establerts des de molts anys abans. Els 100 afiliats irreductibles del Sindicat Únic local es prepararen per canviar la societat d’un municipi que ja superava, aquell 1936, els sis milers d’habitants.

La revolució havia de tenir dues vessants, que avançaven paral lelament: en primer lloc, la destrucció del Capital i de l’Estat burgès. En segon, la implantació de la nova societat solidària.

La destrucció de l’Estat i del Capital a nivell local tingué tres fases: una primera ideològica, destruint tots els símbols ideològics de l’antiga societat, (entitats religioses i polítiques conservadores), totalment acomplerta; una fase econòmica, eliminant la propietat individual de les fàbriques i camps, que només fou acomplerta parcialment; i una fase institucional, eliminant l’organisme oficial representatiu de l’Estat: l’Ajuntament, que no fou acomplerta.

Per ordre de prioritats, s’eliminen l’església i els símbols catòlics, es clausuren les entitats conservadores, s’ocupen terres, finques i cases de terratinents, es desallotja l’Ajuntament i, si hi ha oposició, s’eliminen les persones representatives de cada una d’aquestes institucions...

L’altra vessant dels fets revolucionaris, la que fa referència a la construcció de la nova societat comunitarista, té dos grans processos: l’establiment de la propietat col lectiva dels béns, i la construcció d’un nou Estat basat en els principis del sindicalisme revolucionari.

El primer procés serà paral lel a la fase econòmica de destrucció de l’antic ordre social, i busca substituir la propietat individual de les fàbriques i camps per la col lectiva. El segon procés serà paral lel a la fase institucional de destrucció de l’antic ordre, i busca subtituir l’organisme oficial municipal per la comuna o municipi lliure.

En esclatar la revolta, els partits i sindicats gavanencs envien missatgers a Barcelona. A la tarda del 19, assabentats del triomf de la República, mobilitzen tots els afiliats. Igual que a nivell nacional ho fa la Generalitat, l’Ajuntament esdevé el símbol de la legalitat republicana, de l’Estat. I és per això que els elements revolucionaris intenten eliminar-lo. Però malgrat llur força, no el destruiran del tot. De fet, el procés revolucionari, en anar aparellat a una guerra, queda mediatitzat.

És el moment en què es constitueixen organismes unitaris (el Comitè de Milícies Antifeixistes), que estan a mig camí entre el govern constituït i el comitè revolucionari. La darrera setmana de juliol es constitueix el Comitè de Milícies Antifeixistes de Gavà. Les tres forces revolucionàries que hi estan representades són el Sindicat Únic de Traballadors de Gavà, la secció local de la Unió General de Treballadors de Catalunya, nova marca de l’Agrupació Sindicalista Llibertària, i la Unió de Rabassaires.

Amb aquesta darrera passà un fet curiós, ja que de ser un grupúscul lligat al PSUC va esdevenir l’eina sindical d’ERC. Vegem com va ser: A nivell nacional, la Unió de Rabassaires va posar la Unió de Sindicats Agrícoles sota el seu control. La cèl lula rabassaire local també ho va fer amb el Sindicat Agrícola de Gavà. Els socis del Sindicat es feren militants de la Unió de Rabassaires, i com que la majoria eren propers a ERC, mantingueren la vinculació tradicional. Així, en Modest Ferrer Bofill entra a militar a ERC.[72]

A més, al Comitè de Milícies Antifeixistes hi ha també representants dels partits del Front d’Esquerres amb presència al consistori, ERC i PSUC, i de l’organisme “polític” que controlaba la CNT: la federació local de la FAI.

En pocs dies, sia de grat, per força, o per precaució, la militància sindical dels gavanencs esdevé unànime. La CNT passa en cinc dies dels 100 afiliats que tenia la CNT el 13 de juliol a aproximadament uns 500, mentre que la UGT es manté en el centenar d’afiliats. La Unió de Rabassaires agrupa la pràctica totalitat dels pagesos del poble.[73]

Cronològicament, seguint el pla establert, les primeres accions s’adreçaren contra l’església. S’eliminaren els capellans (el 23 de juliol i el 5 d’agost), s’incendià l’església, s’ocupà la rectoria i s’exclaustraren les monges. Poc després, la repressió es gira contra els capitostos conservadors. Molts d’ells havien fugit, però en Salvador Lluch, propietari del Casino, fou atrapat a Barcelona (29 de juliol), i se li requisà la Torre Lluch.

La repressió continuà contra els elements més destacats de les ideologies catòlico-conservadores: els afiliats locals a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Foren executats en Fortià Casanovas i en Carles Benavent (12 d’agost),[74] Pere Carro (17 d’agost) i Josep Serrat (3 de setembre). També n’Hugo Villa, l’alcalde-gestor nomenat pels militars el bienni negre (13 d’agost).

Pel setembre, eliminats tots els símbols i els representants religiosos, els atacs se centren en els personatges dretans: en Joan Badosa, fundador de la Lliga a principis de segle (3 de setembre), en Joan Miranda, falangista (5 de setembre), i en Jaume Badosa, fill d’en Joan (9 de setembre). També intentaren eliminar el regidor i president del Sindicat Agrícola, ex-alcalde primoriverista (Jaume Margarit), mentre que altres membres de la junta de l’Ateneu Popular lligaire es mantingueren amagats (“emboscats”, es deia), com en Ginebreda o en Miquel Tintoré i Rosich. Un altre ex-alcalde del bienni negre, en Josep Llonch, fou també detingut, i no arribà a ser executat per determinades i fortuïtes coincidències.[75]

Finalment, la repressió caigué sobre els representants de l’Ajuntament: el secretari Marc Grau (9 de setembre), l’ex-alcalde d’ERC Bartomeu Fabrés (11 de setembre) i el veterinari municipal i militant de la Lliga Josep Sèculi (15 de setembre).

És clar que molts dels assassinats esmentats, ultra el del guarda jurat Juan Martínez Martínez (assassinat el 25 de juliol a la carretera de Begues),[76] afegeixen raons personals, sentimentals o àdhuc econòmiques als motius revolucionaris. Però creiem que aquestes morts responien a un pla calculat de neteja de totes aquelles persones la ideologia de les quals havia estat manifestament reaccionària o defensora del poder constituït.

No compartim, per tant, les paraules de n’Alfons Gibert quan diu que s’arribà a «l’assassinat indiscriminat», i que tot era culpa dels incontrolats provinents de la Torrassa... ans al contrari, creiem que aquests assassinats, d’indiscriminats no en tenien res. La consigna revolucionària era clara: calia acabar amb el vell ordre, i amb els seus representants. Les conclusions del congrés confederal de Saragossa de primers de maig del 1936 havien fins i tot oficialitzat les tesis anarquistes pures sobre com havia de fer-se la construcció de la societat després de la revolució. I No oblidem que els revolucionaris del Sindicat Únic de Gavà mai havien amagat, des del 1931, les seves preferències cap als sectors més ortodoxos de la FAI.

De fet, estem convençuts que el trasbals que per a molts gavanencs significaren aquests fets, els vingué per haver viscut durant molts anys d’esquenes al món sindical gavanenc, ignorant-lo. Vegem si més no que els que sí que hi estaven en contacte, els propietaris de la Companyia Roca Radiadors, foren els primers a fugir a Burgos. Ells sí que devien saber què els esperava, en cas de produir-se la revolució! Quan aquesta es produí en tota la seva magnitud, molts gavanencs no s’ho cregueren. I encara avui hi ha qui pensa que tot plegat venia de fora, que els gavanencs mai haurien fet quelcom de semblant.

Una de dues: o qui creu això no té ni la més remota idea del que es deia i es planificava als tallers i a les fàbriques del poble, de les privacions que passaven les tres-centes famílies que des del 1934 eren en atur forçós, de la pobresa miserable que envoltava els barris de la Barceloneta o Rierals, o bé adopta una postura excloent, gairebé racista, en no considerar gavanencs a tots aquells convilatans obrers provinents d’altres zones d’Ibèria.

Paral lelament a l’eliminació de l’antic ordre social, des del Comitè de Milícies, entre finals de juliol i mitjan agost s’engega la creació del nou.

Pel que fa al sector primari, s’ocuparen les terres dels propietaris que havien fugit: les terres d’en Francesc Cambó (a la Pineda, prop de la Murtra) i la seva empresa Immobiliaria catalana, les finques i torre d’en Bertran i Musitu, al mateix lloc, la finca de l’American Lake, les terres de la baronia (d’en Manuel Girona), les d’en Carreras i les d’en Vayreda, les d’un barceloní anomenat Valldemur, etc.[77] Les terres foren col lectivitzades i explotades pel Comitè a través del Sindicat Agrícola de Gavà.

Els petits propietaris foren encarregats de menar diferents peces de terra, agafant els jornalers que la junta del Sindicat decidia. En Modest Ferrer s’encarregava de coordinar aquesta tasca.[78] També foren col lectivitzats els mitjans de producció agrària, com la mina d’aigua de can Trias i la màquina trilladora propietat d’en Joan Viñas, situada al final del carrer de sant Pere.

Les mitjanes propietats, en canvi, propietat de simpatitzants de la Lliga, foren cedides als masovers, parcers i arrendataris, tot i que sota la fiscalització del Sindicat. Aquesta situació es legalitzà amb el decret del primer de gener de supressió de l’arrendament i la parceria, que aprovava l’apropiació de les terres pels conreadors.[79]

Pel que fa als petits propietaris, no foren col lectivitzats, tot i que es feren de la Unió de Rabassaires a causa del decret de sindicació obligatòria agrària del primer de setembre del 1936. De fet, les directrius de la Unió de Rabassaires eren favorables al manteniment de la petita propietat pagesa. Fou una col lectivització semblant a la que es produí a Sant Boi.

Al sector secundari, vençuda la insurrecció es va convocar una vaga general a Catalunya que es perllongà fins al 23 de juliol. Un cop retornats a les fàbriques, els treballadors es van trobar amb una situació de poder en haver fugit els propietaris. Així va passar amb la Companyia Roca i can Serra i Balet. Als Hules la situació era diferent, ja que els propietaris eren francesos. La fàbrica de Manufactures de la Seda romania tancada des del 1934.[80]

Es procedí aleshores a la col lectivització de les empreses. Es crearen comitès on hi figuraven la CNT i la UGT, que dirigiren les empreses, tot i que la primera conservava la majoria a les assemblees. D’aquests comitès ens ha pervingut, per exemple, la composició del de l’empresa Hules.[81] Estava format per quatre membres de la CNT i quatre de la UGT. Els de la UGT eren en Tutusaus, Perpiñá, Sabatés i Guri, i els de la CNT en Jesus Gómez, en Manuel Porcar, en Josep Rayo i en Joan Palau. Les decisions importants eren preses per les assemblees d’obrers, presidides per un tal Vila, amb dos secretaris, un de torn de paraules (Solé) i un altre d’actes (Cuspinera).

D’altra banda, el Comitè de Milícies s’encarregà directament de gestionar la fàbrica de Manufactures de la Seda, que intentà de posar de nou en funcionament: «Fábrica de manufacturas de la seda; esta fábrica se encontraba antes del movimiento militar fascista cerrada y los obreros la pondrán en movimiento tan pronto como puedan normalizarla con la mayor ordenación».[82]

Tampoc el procés col lectivitzador es va realitzar tan anàrquicament com alguns creuen. Ja el 7 d’agost del 1936, la Generalitat havia acordat la incautació dels béns dels sediciosos i l’apropiació dels béns de l’església i ordres religiosos, i quatre dies després es creava el Consell d’Economia, per supervisar les col lectivitzacions. La Generalitat, mitjançant el decret de col lectivitzacions del 24 d’octubre del 1936, ordenà tot el procés, i designà interventors del govern que controlaven el funcionament de les empreses col lectivitzades.

Aquesta figura provocarà múltiples enfrontaments entre els dos sindicats, ja que mentre que el govern triava membres de la UGT, les assemblees pressionaven per designar membres de la CNT. Això passà a l’empresa Hules el 29 de març del 1937, quan arribà la designació d’en Bartolomé, de la UGT, com a interventor de la Generalitat. Finalment, i després d’una tensa assemblea, en què tots els membres del comitè d’empresa presentaren la dimissió per un motiu o altre, fou escollit en Joan Palau, de la CNT.[84]

Pel que fa al sector terciari, el juliol del 1936 les cooperatives de consum assumiren les funcions de subministrament racionat de queviures. Així, el Comitè de Milícies, a través de la Unió de Cooperadors, assumia l’abastiment de la població. S’introduïren cupons de racionament, subministrats pel Comitè, mentre que els gèneres s’havien d’anar a buscar a la cooperativa. El mercat de la plaça quedà també sota control del Comitè. De fet, a partir del decret de sindicació obligatòria dels pagesos, aquests només podien vendre el que collien a través del sindicat. La venda de productes fora del sindicat estava castigada, tot i que fou molt practicada durant tot el conflicte, especialment per aquells petits propietaris pagesos que havien mantingut íntegra la possessió de les seves terres.

Els comerciants (cansaladeries, barberies, carnisseries), després d’unes setmanes en què, igual que als petits pagesos, se’ls deixà en possessió de les seves botigues, foren finalment col lectivitzats, i entraren dins la màquina del sistema d’abastiments, complementant la funció de la Unió de Cooperadors. Un altre dels sectors col lectivitzats fou el de l’esbarjo, i el cinema Novetats, el parc de l’American Lake, i fins i tot els cafès foren controlats pel Comitè.[85] També els lloguers foren intervinguts per la Generalitat, a partir del decret del 13 d’agost sobre rebaixa dels lloguers. El govern català obrí una oficina al carrer del Centre, just davant de l’Ajuntament. El sector dels transports, de la fusta i de la constucció també foren col lectivitzats, i controlats pel Comitè de Milícies Antifeixistes.

Cadascuna d’aquestes seccions tenia una seu pròpia. La seu del ram unificat dels contructors, per exemple, estava al carrer del centre, a la casa número 31, en la que encada avui hom pot llegir aquest descolorit cartell: «Ram de la construcció. Secció de paletes i manobres. Venda de tota classe de materials per a construccions».

De fet, aquest Comitè, que volia ser el nucli de la nova comuna llibertària de Gavà havia estructurat la societat a imatge de l’organigrama del Sindicat Únic de Treballadors, en funció dels rams de producció (construcció, metal lúrgic, fusteria, alimentació, tèxtil, transport). La diferència és que alguns rams estaven controlats per entitats amb personalitat pròpia, així l’agrícola (Sindicat Agrícola), el d’alimentació (Unió de Cooperadors), el metal lúrgic (representants del comitè d’empresa de la Cia. Roca Radiadors), el tèxtil (representants dels comitès d’empresa de la Cia. Gral. d’Hules, Manufactures Serra i Balet i la fàbrica de les Cintes).

A banda d’aquests canvis, alguns dels edificis incautats van ser utilitzats per hostatjar els sindicats i partits polítics protagonistes de la revolució. Ja hem dit que tant Esquerra Republicana de Catalunya com la Unió de Cooperadors tenien seus pròpies, llogades o comprades el 1935. També el Sindicat Agrícola mantingué la vella seu del carrer de sant Pere. En canvi, el PSUC-UGT i la CNT-FAI no disposaven de locals en condicions. Els primers s’instal laren a les dependències del Casino, mentre que els segons ocuparen una casa a la Rambla, coneguda per cal Tragabales, i la torre de cal Balagué (avui guarderia “xerroteig”).

La Torre Lluch es convertí en la seu del govern revolucionari, el Comitè de Milícies Antifeixistes, mentre que les necessitats militars obligaven a donar nous usos a altres edificis incautats. El 8 de desembre es crea l’Exèrcit de Catalunya, com a part de l’Exèrcit Popular republicà. Deu dies després es nomenen els primers caps d’aquest exèrcit, i l’hotel de l’American Lake és destinat a escola d’oficials.

També la fàbrica de la Roca fou posada sota control directe de la Generalitat mitjançant el decret del 7 d’agost del 1936 que creava la Comissió d’Indústries de Guerra. Es transformà en indústria de guerra i fou destinada a la fabricació d’obusos. Tota aquesta estructura, l’activitat del Comitè de Milícies Antifeixistes, les apropiacions i col lectivitzacions, generaren, entre el 20 de juliol i el 12 d’octubre del 1936 (data en què l’Ajuntament reprengué les seves funcions) molta documentació. Un centenar d’aquests documents estan guardats a l’Archivo Histórico Nacional, sección guerra civil, amb seu a Salamanca.[86]

Hem parlat d’Ajuntament, i amb això arribem a la tercera fase del procés revolucionari teòric: la destrucció de l’Estat. De primer cal consignar que els esdeveniments de juliol i agost del 1936 es produïren al marge del consistori. De fet, en les primeres setmanes de la revolució és el Comitè de Milícies Antifeixistes qui governa el poble, tot controlant el procés depurador i estructurant la col lectivització i la nova comuna municipal. Fins i tot el cobrament d’impostos (mitjançant la càrrega de quotes extraordinàries entre els habitants),[87] o fins i tot l’engegament d’obres públiques de certa importància, com la carretera de la Post.[88]

Una situació que provocarà la dimissió de l’alcalde Bartomeu Fabrés, el 31 d’agost del 1936.[89] Però l’Ajuntament no quedà abandonat: es féu càrrec de l’alcaldia en Rossend Ferrando Boix, a qui ja hem vist a la junta de l’Ateneu Obrer, i que per tant era del PSUC.

Tot indica que el retraïment institucional de la gent d’ERC, en perdre el seu líder, va ser aprofitat pels comunistes. En principi, però, el govern municipal seguia sent un govern-titella a les ordres del Comitè de Milícies.

Però el PSUC aprofità l’escambell municipal per emprendre una sèrie d’accions propagandístiques que li havien d’atreure, a la llarga, el suport de les classes mitjanes majoritàries. Una d’aquestes accions organitzades per l’ajuntament comunista va ser la participació en la commemoració del 6 d’octubre del 1936. Presidits per l’alcalde Rossend Ferrando, centenars de gavanencs anaren a Barcelona sota les pancartes de les JSU (Joventuts Socialistes Unificades) i del PSUC, com es pot veure en una fotografia coetània.[90]

A principis d’octubre, a més, la situació revolucionària havia canviat. De fet, la revolució anarquista havia fracassat en el seu punt més essencial: la destrucció de l’Estat. Ben al contrari, l’estratègia dels partits polítics (PSUC i ERC) i sindicats no llibertaris (UGT i UR) de participar als Comitès de Milícies com a representants de l’Administració, havia evitat que la revolució es desfermés sobre les estructures estatals.

En el cas de Gavà, la revolució va eliminar polítics i funcionaris municipals, alguns d’ells ben significatius, però no va poder acabar amb la institució. En aquest context arriba el decret de la Generalitat del 9 d’octubre (publicat al DOGC el dia 11) en què ordenava la dissolució dels comitès locals de milícies antifeixistes i ordenava una reestructuració dels ajuntaments, imposant la integració als consistoris de tots els grups polítics d’esquerres i sindicals de cada localitat.

El canvi es produí a Gavà l’endemà, 12 d’octubre, data en què en Rossend Ferrando és substituït per en J. Ferré.[91] No sabem del cert qui era aquest home. Repassant les llistes de les juntes dels sindicats i associacions de la pre-guerra, només trobem un nom que hi coincideixi: en Joan Ferrer Bofill, germà d’en Modest Ferrer Bofill, a qui hem vist com a dirigent del Sindicat Agrícola de Gavà. Si la coincidència fos certa, l’elecció d’en Joan Ferrer com alcalde significà la tornada al poder municipal dels representants d’ERC, ja que en Joan Ferrer Bofill era vocal de la junta del Sindicat Agrícola de Gavà de l’any 1933,[92] que com ja hem dit era controlada per ERC.

En Joan Ferrer es mantingué a l’alcaldia gavanenca fins el 24 de juliol del 1937, un total de nou mesos i mig. Pocs dies més tard, el 7 d’agost, un nou militant del PSUC, en Nemesi Pla, ocupa l’alcaldia. Hi estigué fins el 16 de desembre del 1937, data en què el substitueix en Ramon Boxadors, també del PSUC, i a qui coneixíem com a fundador i ànima de la Societat Cultural de Gavà. Aquest es mantingué a l’alcaldia fins el 21 de març del 1938.

Hem tingut, doncs, vuit mesos de govern del PSUC. No és fins al 20 d’agost del 1938 que ens apareix un nou alcalde, en Bonaventura Fortuny, a qui vèiem com a tresorer del Sindicat Únic de Treballadors de Gavà en el moment de la seva fundació, el 1930.

Un anarquista va esdevenir, doncs, alcalde de Gavà entre el 20 d’agost i el 31 de desembre del 1938 (quatre mesos), pocs dies abans que entressin les tropes franquistes. Que un militant de la FAI esdevingui alcalde i ho sigui durant quatre mesos (o més, si els franquistes no haguessin entrat), ens indica ben clarament que, en aquelles dates, la revolució ja havia fracassat del tot.

A la llum dels períodes de govern, sembla com si ERC, PSUC i FAI s’haguessin repartit el poder municipal establint un torn rotatori entre els representants de cada part. Aquesta situació d’igualtat entre les tres opcions fou també general a tot Catalunya, i quedà fixada després dels fets de maig del 1937.


10. ELS FETS DE MAIG DEL 1937 A GAVÀ

Els fets de maig tingueren també el seu episodi gavanec. De fet, eren moltes coses les que separaven el PSUC i ERC de la FAI. Començant per la ideologia i acabant amb les vivències de cada part durant els anys de la república. Ja hem anat veient com el Sindicat Únic havia estat durament perseguit pel govern local de coalició ERC - Aliança Obrera. També, ara que la revolució havia esclatat, la ideologia estatalista del PSUC xocava frontalment amb la llibertària de la FAI.

Més encara quan això es traduïa en disputes personals quant al govern de comitès d’empresa i organismes públics. D’entrada, ja ben al començament de la revolució, hi hagueren petits enfrontaments, tot i que no arribaren a majors.

Ho sabem per un comentari coetani, del «Boletín de información CNT-AIT-FAI» del 12 d’agost, on es diu que «salvo alguna pequeña diferencia entre pequeños grupos de obreros, que para bién de todos esperamos que ya estará solucionada, la situación es totalmente normal».[93] Es degueren solucionar sense problema, ja que una altra nota extreta del periòdic local «Tasca» del 10 d’abril del 1937, es rememora «el resultat de les primeres assemblees, en les quals, malgrat tractar assumptes d’importància vital, es resolien en un curs de bona comprensió i germanor que palesaven l’esperit que a tots ens animava aleshores».[94]

Però la situació es començà a complicar després de l’estiu. L’assassinat d’en Fabrés, en una data tan assenyalada com l’11 de setembre, i la represa de la repressió contra dos funcionaris municipals (el secretari i el veterinari) fou un avís: el Comitè no acceptaria que l’Ajuntament recuperés l’autoritat perduda.

Però només un avís. No significà la fi de l’administració municipal. Ben al contrari, ja hem vist que amb l’entrada d’en Rossend Ferrando a l’alcaldia, procedent d’una opció obrerista com era el PSUC, aquest partit aprofita els pocs resorts municipals per engegar una campanya propagandística tendent a enfortir l’autoritat municipal. Fou una tàctica que el PSUC emprà repetidament a nivell nacional, amb concorregudes manifestacions que reclamaven la unitat de l’exèrcit i l’afermament de la Generalitat com a poder únic.

En aquesta conjuntura, els anarquistes ja havien tàcticament perdut la batalla en l’objectiu essencial de destruir l’estat. Així, quan s’aprovà el decret de dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes un mes després de la mort d’en Fabrés, la situació havia ja madurat prou com perquè la federació local de la FAI hagués de claudicar momentàniament i acceptar de nou un alcalde d’ERC.

Amb la reforma del consistori municipal es reconstituïren les regidories. Com diu en Josep Soler Vidal: «Durant la guerra civil, tot l’equip nostre [PSUC] va entrar a l’Ajuntament de Gavà i jo en vaig ser regidor».[95] En un altre lloc se’ns parla de la seva tasca: «[en Soler i Vidal] passa a ocupar la regidoria d’Ensenyament i Cultura en representació del PSUC, del qual havia estat fundador a la vila. Es confisquen les instal lacions i tota la finca d’esbargiment de l’American Lake, i s’habiliten com a guarderies per als fills de les famílies traballadores. També fou confiscada la masia de can Pere Bori [que era d’en Carreras] on s’implantà el sistema pedagògic Montessori, tot d’acord amb les pautes del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), base de la reestructuració escolar a Catalunya».[96]

Tornant als fets de maig del 37, ja des de començaments d’any la tensió entre cenetistes i republicans tornà a augmentar. Un punt de fricció foren les conseqüències del decret de col lectivitzacions del 24 d’octubre, amb la creació de la figura de l’interventor de la Generalitat.

A la fàbrica Hules, per exemple, el 29 d’abril del 37 l’assemblea de majoria cenetista obligà l’interventor (d’UGT) nomenat per la Generalitat a dimitir tot i que «fent constar que amb el fí de que les coses no passin a majors, no té altre remei que supeditar- se a l’exigència amb que li ha estat demanada la dimissió per part dels companys de la CNT».[97] Curiosament, la portada del múmero de «Tasca» que relata aquests esdeveniments està dedicada a la caiguda de Màlaga, amb un editorial on s’escriu: «Empleando nuestras energias en discusiones y rivalidades, corremos el riesgo de perder la guerra», que era el missatge propagat pel PSUC.

Un altre element de polarització fou l’exigència a completar la col lectivització pagesa. Ja hem esmentat que el model seguit fins aleshores havia estat semblant al de sant Boi, és a dir, la col lectivització de les finques dels grans terratinents, mentre que els petits propietaris mantenien llurs terres. L’alternativa era el model seguit a l’Hospitalet, on tots els pagesos foren obligats a posar llurs terres en comú. Malgrat que el comitè regional de la CNT havia aconsellat no procedir a la col lectivització total, la federació local gavanenca considerà oportú d’intentar-ho. Aquest fet comportà importants disensions dins del mateix Ajuntament, ja que ni UGT ni rabassaires hi estigueren d’acord.

Finalment, en els mateixos dies en què els comitès de les empreses enregistraven friccions entre ugetistes i cenetistes, els petits propietaris pagesos, amparats per la Unió de Rabassaires i ERC, plantaven cara als elements de la CNT. En el decurs d’aquests enfrontaments, la seu d’ERC va ser metrallada més de quatre vegades per escamots anarquistes motoritzats, i alguns membres representatius del Sindicat Agrícola van haver de marxar al front. Els quadres locals de la FAI, ampliats per reforços procedents d’altres pobles, ocuparen l’Ajuntament, i impediren als regidors demanar auxili a la Generalitat.

Com a conseqüència, en Nemesi Pla i en Josep Soler i Vidal, regidors, van ser jutjats pels membres del comitè local de la FAI, acusats d’oposar-se a la revolució. Finalment, la intercessió d’alguns militants va permetre que fossin alliberats. Al final, com és sabut, els anarquistes perderen la batalla del maig.

En conseqüència, tampoc el segon punt del programa revolucionari pogué arribar a acomplir-se íntegrament: els petits pagesos conservaren llurs terres. I la CNT fou obligada a participar en les institucions municipals en un pla d’igualtat amb la resta d’opcions polítiques.


11. CONCLUSIÓ.

Finalment, doncs, la revolució fracassà a Gavà, igual com fracassà a la resta de Catalunya. La guerra, cada cop més propera, absorbí els esforços de tothom, i amb la derrota de la República acabaren també la seva existència totes les entitats sindicals i de classe que, lentament, s’havien anat formant des de feia més de cent-cinquanta anys.

Molts d’aquells revolucionaris moriren. D’altres, com en Josep Soler i Vidal, pogueren escapar, i passaren llargs anys d’exili. Alguns, pocs, que gosaren quedar-se, foren atrapats i afusellats. Entre els afusellats per la dictadura, cinc gavanencs. Tres d’ells militants de la CNT: Salvador Escuté Font (metal lúrgic), afusellat el 6 de juny del 1939, Joan Cerón Baza (jornaler), afusellat el mateix dia, i Carles Ventosa Margalef (pagès), executat el 27 de juliol del 1940, a l’edat de 21 anys. Un altre de la Unió de Rabassaires-ERC, en Modest Ferrer Bofill, mort el 17 d’octubre del 1939, i finalment el darrer, de filiació i professió desconeguda, en Ferran Vidal Martí (potser havia estat el president de l’assemblea obrera de la Cia. Gral. d’Hules, i per tant membre de la CNT), executat el 26 de maig del 1939. I encara, a aquesta negra llista, caldria afegir en Baldiri Ventura i Ventura (pagès), d’ERC, que fugit a França va ser capturat per la Gestapo i enviat al camp d’extermini de Mathausen, on va morir el 4 de setembre del 1942.

Després, el silenci. Quaranta anys de dictadura revanxista i la por a parlar. Una por que, encara avui, fa que molts d’aquells fets, tant els dolents com els bons, romanguin en la foscor de la ignorància.

Que el perill de l’oblit no ens faci repetir els mateixos errors!


Gavà, 18 de juliol del 1995


NOTES

[1] J. Termes, Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional (1864-1881), Esplugues de Llobregat, 1972.

[2] J. Soler-Vidal, Plet de termes i pastures entre Gavà i Viladecans, Gavà 1981, p. 86.

[3] Boletín Oficial de la Província de Barcelona, del dia 23 de març del 1893, p. 4, i suplement al número 121, del dia 21 de maig del 1886, p. 4.

[4] N. Puig, Què és la Unió de Rabassaires?, Barcelona 1935, p. 45.

[5] Fulletó Conferencia de los Trabajadores del Campo, celebrada los días 20 y 21 de mayo de 1893 en Barcelona, 63 pàgines, Barcelona 1893.

[6] El Sindicat Agrícola de Gavà no figura a la Estadística de las Instituciones de ahorro, cooperación y previsión en 1º de Noviembre de 1904 de l’Instituto de Reformas Sociales, Madrid, 1908, però en canvi sí que és esmentat a l’Estadísitca de Asociaciones... Relación de las instituciones no profesionales de ahorro, cooperación y previsión en 30 de junio de 1916 de l’Instituto de Reformas Sociales, Madrid 1917, p. 173.

[7] Arxiu del Govern Civil de Barcelona, Libro de registro de asociaciones, tom III, núm. 4463.

[8] Entre 1934 i 1935, el president del Sindicat Agrícola de Gavà, Jaume Margarit Llonch, serà regidor d’ERC al consistori.

[9] Una extensa explicació al llibre d’A. Bar, La CNT en los años rojos (Del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo. 1910-1926), Madrid 1981.

[10] A. Bar, obra citada, pp. 303-315.

[11] Tot i haver indústries, com L’electra del Llobregat (1909) o Galvanitzats Tenas (1912), o les bòbiles, el obrers industrials no significaven un percentatge important dis la classe assalariada gavanenca,

[12] Confederación Regional del Trabajo de Cataluña, Memoria del Congreso celebrado en Barcelona los días 28, 29, 30 de junio y 1º de julio del año 1918, Barcelona 1918. El sindicat més proper a Gavà que s’esmenta és el Sindicat de Fusters de Cornellà, amb 50 associats.

[13] Confederación Nacional del Trabajo, Memoria del Congreso celebrado en el Teatro de la Comedia de Madrid, los días 10 al 18 de diciembre de 1919, Barcelona 1932, p. 19.

[14] Arxiu del Govern Civil de Barcelona, expedient 7082, Unió d’Agricultors del Pla del Llobregat.

[15] J. Tardà, Republicans i catalanistes al Baix Llobregat, Barcelona 1991, p. 202.

[16] Diversos autors, Gavà en cromos, Gavà 1994, p. 18.

[17] A. Bar, obra citada, p. 558.

[18] E. Argenté, El pas de la societat agrícola a la industrial, a Gavà «La Sentiu», núm. 14 (1989), pp. 41-44.

[19] Arxiu del Govern Civil de Barcelona, expedient 14.498, Casa de València de Gavà.

[20] Esmentem només que un dels màxims representants d’ERC a Gavà els anys 30, Llorenç Bonmatí i Martí, era alhora secretari de la Casa de València i secretari també del Casal Republicà d’Esquerra de Gavà (Arxiu del Govern Civil, expedient 15.621, Casal Republicà d’Esquerra de Gavà). Els membres de la Casa de València no semblen massa proclius a la CNT; per exemple, un dels seus fundadors, Victorià Zurriaga, era alhora membre de la junta del Sindicat Lliure Professional de Metal lúrgics de Gavà, rival de la CNT.

[21] Pel que segeix, dades extretes de l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona, expedient 14.075, Sindicat Lliure Professional de Metal lúrgics de Gavà.

[22] P. Gabriel, Eren temps de sindicats. Reconsideracions a l’entorn de 1917- 1923, «L’avenç», núm. 192, (1995), p. 18.

[23] Pel que segueix, expedient 14.324 de l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona.

[24] Pel que segueix, expedient 14.395 de l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona.

[25] P. Gabriel, article citat, p. 21.

[26] En la conjuntura del 1931, fou el cap significatiu del canvi de règim. Nomenat alcalde per decret del president Macià, renuncià a ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya quan es renuncià a l'’Estat Català proclamat el 14 d’abril. El 1934 es presentà a les municipals encapçalant la candidatura del separatista Partit Nacionalista Republicà, tot negant-se a integrar-se a la llista unitària d’esquerres que propugnava ERC. Obtingué dues regidories.

[27] Per determinar aquesta situació, complementem el que explica A. Gibert a Dolça melangia... trista recordança (Esplendor i decadència dels anys trenta a Gavà), Gavà 1993, p. 32, i el que explica B. Fabrés, Recordem..., «L’Aramprunyà», núm. 7 (14 d’abril del 1934), pp. 1-2.

[28] B. Fabrés, article citat a l’anterior nota, i R. Segura i C. Violan, Vida i Mort del Dr. Fabrés, metge i polític a Gavà durant la segona república, Gavà 1982, p. 29.

[29] El mateix Bartomeu Fabrés, ànima del Foment Català Republicà, escriu a l’article citat: «entre l’element obrer era allà on trobàrem més ànims i companyerisme. Molts d’ells ajuntàrem a les nostres forces».

[30] R. Cervera i C. Violan, obra citada, p. 40.

[31] L’expedient del Foment Català Republicà de Gavà no s’ha conservat a l’Arxiu del Govern Civil, ja que el seu local fou incautat pels franquistes el 1939, i possiblement es trobi a l’arxiu de Salamanca. Tanmateix, papers solts d’aquest expedient amb els estatuts, diversos oficis i instàncies relatives al Foment datats el juny del 1936 degueren ser traspaperats, i resten inclosos en un altre expedient, amb el núm. 16.922, Centre Republicà Federal de Gavà. L’article primer dels estatus del Foment deia: «El Foment Català Republicà, és una entitat democràtica, de caràcter polític, fundada en primer de Novembre del 1930, estant adherida a Esquerra Republicana de Catalunya i sota la disciplina de la mateixa».

[32] Corregim els errors d’assignació fets per A. Gibert, obra citada, p. 34. ERC: Cristòfol Solé, Bartomeu Fabrés, Ferran Solé, Antoni Esteve, Ricard Arnal i Artur Matas, Lliga: Miquel Tintoré, Josep Llonch, Jaume Solé, Zoile Rafanell i Boi Cañas. Per assignar el partit dels regidors hem comparat el consistori íntegrament de dretes nomenat per l’exèrcit després del 6 d’octubre del 34 amb el consistori íntegrament d’esquerres nomenat per Macià després del 14 d’abril del 1934: en Jaume Solé no era d’ERC, ja que estava al consistori del 1935. En canvi el seu germà Ferran Solé sí. D’altra banda, Antoni Esteve no era d’Estat Català, ja que aquest partit ja no existia en aquesta data (s’havia integrat a ERC).

[33] Arxiu del Govern Civil de Barcelona, exp. 15.663, Sindicat Agrícola de Pagesos Productors de Calalunya. President, Jaume Pañell Codina; vice- president, Constantí Bruach i Molins. Domicili social: Rambla, 87 (Casino).

[34] E. Vega, El trentisme a Catalunya. Divergències ideològiques en la CNT (1930-1933), Barcelona 1980, p. 108.

[35] Malgrat que al llibre Informe sobre els patrimonis confiscats a les cooperatives el 1939, editat per la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1984, es digui (pàg. 105) que la Unió de Cooperadors de Gavà fou fundada el 1929, al periòdic «L’Aramprunyà», núm. 7 (22 d’abril del 1934), p. 6, s’informa que «commemorant el segon aniversari de la fundació de la Cooperativa d’aquesta localitat, la junta d’aquesta entitat econòmica-obrera ha cregut a bé organitzar un Acte Cooperatiu el qual tindrà lloc al cinema Gran Saló Novetats el diumenge [22 d’abril] a les 10 del matí». Entre els oradors cooperativistes, reconeixem Lluís Ardiaca, un dels fundadors del PSUC. Malauradament, la Unió de Cooperadors fou incautada el 1939, i el seu expedient no es conserva al Govern Civil. (Potser és també a Salamanca?). Creiem que la data del 1929 ha de ser un error.

[36] A. Bar. obra citada, p. 571.

[37] E. Vega, i 199.

[38] Pel que segueix, Arxiu del Govern Civil de Barcelona, exp. 16.283, Agrupació sindicalista.

[39] Junta de la Casa de València del període 1930-1931: President, Celestí Navarro Sanchís; vice-president, Salvador Arnal i Blay; secretari, Llorenç Bonmatí Martí; vice-secretari, Francesc Berga Arnal; tresorer, Josep Arraig Andrés; comptador, Victorià Zurriaga Martínez; bibliotecari, Valentí Sanvicente; vocals, Vicenç Agustí Blay i Josep Cabo Sanchís. Arxiu del Govern Civil de Barcelona, exp. 14.498, Casa de València de Gavà.

[40] No tenim dades objectives sobre la població obrera gavanenca ni el nombre d’afiliats al SUT en aquesta època. Podem considerar un 30% dels habitants com a població activa (1.500), i estimar els obrers en uns nou-cents (un centenar a can Serra Balet el 1930, que augmentarien fins a uns 240 el 1936, un centenar més a la fàbrica de les Cintes entre 1924 i 1934, una vuitantena als Hules, un centenar a altres fàbriques, tallers, i comerços, i uns 400 a la fàbrica Roca. La resta de la població activa, unes sis-centes persones, treballarien al camp). D’aquestes 1.500 persones, unes 250 (el 16%) serien dones.

[41] Arxiu del Govern Civil de Barcelona, exp. 16.492, Sociedad Cultural de Gavà. La junta fundacional de la Societat Cultural era: president: Ramon Boxadors Mir, vice-president: Enric Estradé (carretera, 84), secretari: Joaquim Vidal (c/ Regàs, 8), tresorer: Adolf Guinot (c/ sant Nicasi, 105), vocals: Angel Sánchez (Rambla Lluch, 8), Lluís Selma (carretera, 27), Constanci Galan (c/ Vila i Vilà, 52), Jaume Colomer (c/ sant Nicai, 63), i Josep Gras, de 19 anys (c/ Sarrià, 19).

[42] Ens han comentat el caràcter de lògia masònica d’aquesta associació.

[43] Bloc Obrer i Camperol, partit comunista català creat el 1931. Entre els seus dirigents hi havia en Joaquim Maurin. El 1936 desaparegué, quan una part es fusionà amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin per formar el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i una atra part es fusionà amb la Unió Socialista de Catalunya, L’Estat Català-Partit Català Proletari, la Federació Catalana del PSOE i el Partit Comunista de Catalunya (filial del PCE) per formar el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya).

[44] J. Fabre i J. M. Huertas, Conversa amb Josep Soler i Vidal «L’Avenç», núm. 30, (1980), p. 21.

[45] M. Alonso, E. Argenté, Josep Soler Vidal... fidelitat a un poble, Gavà 1988, pp. 13-14.

[46] A. Gibert, obra citada, pp. 57 i 58.

[47]Aquesta organització, que el 1931 s’havia dissolt i havia entrat a formar part d’ERC, era d’ideologia ultranacionalista, propera en algunes expressions exteriors al feixisme. Dins del propi partit, els sectors obreristes (Lluís Companys) o intel lectuals (Lluhí) havien quedat marginats o havien hagut de marxar. Pel que fa als socialistes, la línia majoritària sostenia encara tesis filoburgeses. No fou fins després de la mort del president Macià (25 de desembre del 1933) i l’elecció de Lluís Companys com a president de la Generalitat, que la gent d’Estat Català començà a estar marginada del govern català. Amb l’aixecament frustrat del 6 d’octubre del 1934 foren finalment expulsats d’Esquerra Republicana de Catalunya.

[48] Arxiu d’en Josep Soler-Vidal, fitxa 5/3/1, Aliança Obrera de Gavà.

[49] Cal esmentar tanmateix que durant aquesta dictadura els membres que governaren a l’Ajuntament foren els del cafè del Centre, relacionats amb el partit federal, i per tant nominalment d’esquerres. Fins i tot el consistori primoriverista del 1924-1928 va donar el nom de Pi i Margall a un dels nous carrers del poble.

[50] Aquest partit fou creat el 1932 per un grup d’ex-militants d’Estat Català que no es volgueren integrar dins Esquerra Republicana de Catalunya, en renunciar aquesta a la independència de Catalunya.

[51] Arxiu del Govern Civil de Barcelona, exp. 555, Montepío de san Isidro.

[52] Els papers referets a l’Ateneu popular, Ateneu Catalanista Republicà i Casal Gavanenc figuren barrejats a l’expedient núm. 6.479, Ateneu popular.

[53] J. Soler-Vidal, Marian Colomé, poeta i narrador (1894-1979), Gavà 1984, p. 21.

[54] Noticiari local, «L’Aramprunyà», número 1 (11 de febrer del 1934), p. 8.

[55] Noticiari local, «L’Aramprunyà», número 1 (11 de febrer del 1934), p. 8.

[56] X., Crònica Política.Política local. «L’Aramprunyà», núm. 3, (11 de març del 1934), p. 1.

[57] P. M., de l’Aliança Obrera, Els límits de la Democràcia i allà on ens condueix. «L’Aramprunyà», núm. 6 (8 d’abril del 1934), p. 5.

[58] Noticiari local, «L’Aramprunyà», número 8 (22 d’abril del 1934), p. 6.

[59] J. Soler-Vidal, La Unió de Rabassaires de Gavà, «El Boscater Negre», núm. 6 (1986), p. 3.

[60] N. Puig Vila, Què és la Unió de Rabassaires?, Barcelona 1935, p. 84.

[61] J. Fabre, J. M. Huertas, article citat. Josep Fulquet Amat, Alerta treballadors, «L’Aramprunyà», núm. 6 (8 d’abril del 1934), p. 5.

[62] Arxiu del Govern Civil de Barcelona, exp. 16.922, Centre Republicà Federal de Gavà.

[63] A. Balcells, El problema agrari a Catalunya, 1890-1936. La qüestió rabassaire, Barcelona 1968, p. 224.

[64] A. Gibert, obra citada, pp. 67-68.

[65] A. Téllez Solá, Sabaté. Guerrilla urbana en España (1945-1969), Barcelona 1992, pp. 34-35.

[66] Fou la seva primera acció. Més endavant, cap a la dècada dels 40, arribaria a la fama com un dels més famosos guerrillers del Maquis.

[67] M. Alonso i E. Argenté, obra citada, p. 14.

[68] La data d’inauguració l’extraiem de la revista monogràfica Josep Torres Clavé, arquitecto y revolucionario, «2C Construcción de la Ciudad», núm. 15-16, (1980) p. 115.

[69] F. Roca Rossell, Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, «Gran Encicl. Catalana», vol. 8, p. 270-71.

[70] Arxiu del Govern Civil de Barcelona. Els dos únics documents que fan referència a aquest Ateneu es conserven, traspaperats, a l’expedient 6.479, Ateneu Popular de Gavà.

[71] J. Fabre, J. M. Huertas, article citat.

[72] Aquesta militància consta en la notificació oficial del seu afusellament al camp de la bóta, el 1939, lliurada pel jutjat militar número 8. Vegeu el llibre de J. M. Solé i Sabaté, La Repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, p. 278.

[73] La Revolució Nacional i Proletària a Gavà, dins Especial 50 anys de la guerra, «El Boscater Negre», núm. 3, (1986), p. 3.

[74] Les dades sobre les víctimes de la revolució del 1936 han estat extretes del llibre de J. M. Solé Sabaté i J. Vilarroya, La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939), Barcelona 1990, vol. II, apèndix, pp. 11, 20, 21 i 22.

[75] Vegeu A. Gibert, obra citada, pp. 175-178.

[76] Curiosament, aquest assassinat no és esmentat al llibre de n’Alfons Gibert. Que potser per tenir un cognom foraster no valia la pena de parlar- ne?

[77] Béns detallats al Boletín de Información de la CNT-AIT-FAI, núm. 22 (12 d’agost del 1936), p. 1, reproduït a l’article de M. Alonso i E. Argenté, Les col lectivitzacions, dins l’especial 50 anys de la guerra, «El Boscater Negre», núm. 3 (1986), pàg. 3.

[78] A. Gibert, obra citada, p. 152.

[79] A. Balcells, obra citada, p. 280.

[80] M. Alonso, E. Argenté, Les col lectivitzacions, dins l’especial 50 anys de la guerra, «El Boscater Negre», núm. 3, (1986), p. 4.

[81] Revista «Tasca», portantveu del comitè d’empresa de la Societat General d’Hules, Empresa Col lectivitzada, número 6 (10 d’abril del 1937), reproduïda al treball d’A. Ollés Cens de publicacions periòdiques a Gavà, treball de fi de curs de l’assignatura “Història de la Comunicació social a Catalunya”, de 5è curs de periodisme de la UAB, inèdit.

[82] Boletín de información de la CNT-AIT-FAI, reproduït al «Boscater Negre», lloc citat.

[83] «Tasca», reproduïda al treball esmentat.

[84] M.Alonso, E. Argenté, article citat, Les col lectivitzacions.

[85] A. Gibert, Dolça melangia...trista recordança. Una acadèmia militar a Gavà, «El Boscater Negre», II època, núm. 3, p. 31.

[86] Lligall 174, núm. 2 i lligall 220, núm 9. de l’Arxiu de Salamanca, amb documents corresponents al Comitè d’Apropiacions, referents a Gavà. M. T. de los Ríos, Inventari de la documentació de la Generalitat de Catalunya al “Archivo histórico nacional, sección guerra civil”, Barcelona 1992.

[87] Vegeu una d’aquestes notificacions a la p. 90 del llibre citat d’A. Gibert.

[88]A. Gibert, Un segle de vida gavanenca, Gavà 1987, p. 66.

[89] D’ara en endavant, les dades sobre les dates d’entrada i sortida dels alcaldes durant la guerra, d’A. Gibert, Alcaldes, corporacions municipals i secretaris. Anys: 1830-1987, Gavà 1987, p. 2. Treball mecanografiat inèdit.

[90] Fotografia de Sagarra, arxiu de «La Vanguàrdia», reproduïda al llibre Cataluña en la Guerra Civil española, editat en fascicles per «La Vanguardia», Barcelona 1986, p. 34.

[91] Els documents referents a la gestió municipal des del 1936 al 1939 es troben a l’Arxiu de Salamanca, lligall 291, núm. 3, amb una setantena de documents. També hi ha dades municipals sobre Gavà al lligall 309, núm. 1, sobre incautacions, refugiats i irregularitats municipals i al lligall 281, núm. 6, relacions dels refugiats existents al terme de Gavà el 1938, amb uan desena de documents. M. T. de los Ríos, obra citada, pp. 96, 97, 102 i 109.

[92] A l’Arxiu del Govern Civil tampoc hi consta l’expedient del Sindicat Agrícola de Gavà, potser perquè també va ser incautat. Hi ha alguns papers que s’hi refereixen traspaperats a l’expedient 15.663, que com hem esmentat corresponia a l’escissió dretana anomenada Sindicat Agrícola de Pagesos Productors de Catalunya. En aquest expedient, a més de la junta del Sindicat Agrícola de Gavà de l’any 1933, hi ha els estats de comptes del mateix sindicat dels anys 1931 i 1932, i un ofici del “Negociado de Incautaciones en Cataluña”, datat el 20 d’octubre del 1941, en què es demanen els estatuts del Sindicat Agrícola de Gavà. Els expedients d’aquest sindicat doncs, com els de la Unió de Cooperadors i del Foment Català Republicà deuen estar a Salamanca, ja que totes tres entitats tenien locals propis que van ser incautats pels franquistes el 1939.

[93] Vegeu «El Boscater Negre», referència citada.

[94] Vegeu el treball citat d’A. Ollés.

[95] J. Fabre, J. M. Huertas, article citat.

[96] M. Alonso, E. Argenté, Josep Soler i Vidal... fidelitat a un poble, p. 14.

[97] «Tasca», núm. 6 (1937), pàg. 2. Vegeu treball citat d’A. Ollés.